Centre històric d'Alcoi: una víctima i poques esperances

Sembla que és recent, que el centre històric/nucli antic d'Alcoi s'enfonsa des de fa quatre dies, però no, res d'això; ja fa mig segle. De fet, en un ja llunyà 2 d'abril de 1971 el columnista Enrique García Albors, de Ciudad, es preguntava "por un Alcoy que quiere asomarse al siglo XXI sin pingajos, parches y remiendos del siglo XIX". Aquest escriptor utilitzava un terme molt contundent per a definir allò que es volia canviar, un "Alcoy barriobajero", per al que plantejava "demoler, sí; ¿y después?". Dos anys després, el mateix diari expressava la gegantesca preocupació existent en Alcoi arran de la contínua declaració d'edificis en ruïna, en un procés setmanal que afectava carrers com Puríssima, Tossal, Sant Roc, Buidaoli i Algessares.

El Partidor en 2010. Arxiu Diario INFORMACION/Juani Ruz

La qüestió que plantejava el senyor García Albors continua vigent, per desgràcia. Les ruïnes setmanals han continuat durant dècades i sembla que no tenen un final a curt termini, per causa de l'ampliació de les àrees de degradació, mentre la fesomia de la ciutat ha canviat de forma dràstica i en certa manera, lamentable. Cap govern ha trobat la vareta màgica que permeta una reversió, una resurrecció de l'Alcoi d'ahir: ni els darrers governs franquistes -amb les demolicions amb trilita-, ni el PSOE 1 amb la reconstrucció de La Sang i altres zones, ni el PP amb les expectatives amb resultat més que simbòlic ni tampoc el PSOE 2 amb els intents de fer alguna cosa positiva. Tal volta no hi haja solució.
El que sí que és cert és que després de gairebé cinquanta anys, ha esdevingut la tragèdia. I ha sigut per on menys s'esperava, per una casa que estava en bones condicions tècniques, d'acord amb l'informe de la revisió oficial. Una dona de certa edat, característica del tipus de població del centre històric, ha estat la víctima. La primera. I sort, per Sant Jordi, la Verge dels Lliris, San Mauro o San Gregorio de Ostia, n'hi ha hagut des del principi. I molta.
Així, la senyora Adela Gisbert, de seixanta-cinc anys, va aconseguir eixir de sa casa, al número 8 del carrer Sant Roc, mentre s'enfonsava, el 30 de maig de 1977. Va escapolir-se per cames per un pati del carrer Barbacana.

Vista aèria del nucli històric / Foto Flickr

Més grossa si cap va ser la que va ocórrer al número 20 de Puríssima, a principis de 1985, un edifici que es va enfonsar quinze minuts després que vint persones marxaren per anar a la boda de la filla de la propietària. En canvi, el 30 de gener de 1986 un home de vuitanta anys i el seu fill van resultar ferits en desplomar-se la casa en què vivien, al carrer Sant Domènec, com també dos operaris d'una empresa local que treballaven un any més tard en la demolició d'una casa de La Sang: el terra es va enfonsar i van caure amb ell. Un ensurt galàctic i algunes ferides lleus va ser el resultat.
Ara, el centre històric ja té una víctima i poques esperances. En aquests temps que ens ha tocat viure, els recursos econòmics són molt limitats i els particulars tenen poca o cap disponibilitat. Amb les administracions succeeix un altre tant, per la qual cosa, projectes com La Sang o semblants són impensables.

El dia de San Mario del 97

Hubo una vez un día que lo cambió todo. Han pasado 23 años y todavía seguimos con las consecuencias y sin aclararnos del todo. Me refiero al 19 de enero de 1997, día de San Mario. Que también era domingo, un domingo soleado y fresquito, como toca en enero, pero dudo que lleguemos a ver otro séptimo semanal tan calentito como aquel en Alcoy.
El día de marras se había convocado

Imagen del blog "Ecos de Alcoy"

una manifestación, que discurrió desde El Partidor a la plaza de España y que, como mandan los cánones, arrancó con la proclama "Per Alcoy i per Sant Jordi, avant la manifestació", que lanzó a los cuatro vientos Adrián Espí Valdés, precediendo una multitud que arrasaría con todo (¿5.000? ¿8.000?, poco importa, lo que de verdad cuenta son las consecuencias).
Aquellas personas -que, puntualmente, fueron manifestantes- salieron a la calle, en muchísimos casos de forma espontánea, para expresar su disconformidad con que, algunos años, las Fiestas de Moros y Cristianos de Alcoy pudiesen celebrarse en fin de semana; en otros casos, hubo una evidente intencionalidad política, que se fue notando conforme pasaron los días, las semanas, los meses y los años.
El entonces alcalde José Sanus, tras esconderse toda la jornada, comentó ya por la noche que si "el pueblo no lo quería, no habría calendario"... y así fue. El plan, aprobado por la Asociación de San Jorge, los empresarios, los sindicatos y el Ayuntamiento, fue dinamitado y la fiestas se fueron celebrando "como tocaba", es decir "22, 23 i 24 sempre".

Histórica fotografia de Juani Ruz

Mientras tanto, el presidente de la Asociación Silvestre Vilaplana dimitió dos días después, siendo secundado una hora más tarde por toda su directiva... y la situación política municipal ya nunca fue la misma. Sanus pudo retener por los pelos la Alcaldía en las elecciones de 1999, pero el 25 de julio de 2000 renunció al cargo, lo que permitió el primer cambio político desde 1979: tres días después, Miguel Peralta aupaba al PP a la Alcaldía y el PSOE se quedaba fuera.
Podemos añadir un millón de aspectos colaterales, pero en esencia los hechos son estos: el día de San Mario del 97 cambió la historia de la ciudad.

P. D. Y un dato inédito. Mientras la fotógrafa Juani Ruz captaba esta imagen, justo detrás, arriba (en la última planta del Círculo Católico) estaba situada la sede del PP. Detrás de la cortina que tapaba la ventana del balcón, los que mandaban estaban brindando con champán. Nunca pude averiguar la marca, pero seguro que era de las buenas. La ocasión lo merecía.

L'amiga de Valldoreix

Al llarg dels anys s'havia generat una certa relació, des dels temps de Jordi Botella a la direcció del Centre Cultural. I un dia es va sorprendre, perquè Isabel-Clara Simó i el seu marit s'havien comprat una caseta a Valldoreix, un poble dels voltants de Barcelona, i jo el coneixia perquè hi havia estiuejat un any amb la família de la Ciutat Condal. Eren els temps on l'escriptora havia publicat "Júlia", una novel·la que es va utilitzar com a lectura escolar no sense controvèrsia: l'APA (això de l'AMPA encara no s'havia inventat) de l'Institut Pare Vitòria es va queixar: entenia que era massa "forta" pels escolars de BUP.

Una de les seus últimes publicacions

I recorde especialment l'última volta que la vaig veure i que vàrem parlar-ne. Casualitats de la vida. La fotògrafa Juani Ruz i jo mateix estàvem a la porta de l'hotel AC on esperàvem l'arribada de Camilo Sesto, la vespra del seu històric nomenament com Fill Predilecte d'Alcoi... i va eixir una dona, que vaig reconéixer quan va parlar. Era Isabel-Clara, que preguntava a un transeünt per on s'anava al centre de la ciutat. Amb una mica d'ironia, li vaig fer notar que com una alcoiana predilecta com ella no s'orientava i es va justificar dient que havia arribat de nit i que no se situava. "Això del costat és la caserna d'infanteria", li vaig dir... i ho va tenir clar. Va marxar a un acte en el campus de la Politècnica de València.

Gairebé de seguida va arribar Camilo Sesto i va ser el maremàgnum, per la qual cosa fins més tard no vaig assumir que eren els dos últims fills predilectes de la ciutat d'Alcoi, que, coses de la vida, han desaparegut en molt poc temps de diferència. I no oblidem que el panteó alcoià és bastant reduït.

Ha estat una dona de lletres, que sempre ha militat d'alcoiania, la qual cosa no deixa de ser meritòria en un país on els índexs de lectura són... els que són, i que ara va a l'Olimp literari.

Una pel·lícula "portentosa"

Cartel de la pel·lícula

La 2 de TVE va emetre “La portentosa vida del pare Vicent”, una pel·lícula filmada a la zona de l’Alcoià, amb motiu de complir-se quaranta anys de la seua estrena. L’emissió, a més a més, va comptar amb la participació preliminar d’un crític, que va parlar d’aspectes del film i també de l’escàndol que va suposar al seu moment. Fins i tot es va poder veure i escoltar el difunt director Carles Mira, que va explicar detalls tant de la pel·lícula com de la polèmica suscitada.

Amb aquesta cinta, Carles Mira va debutar com a realitzador i va marcar la seua trajectòria: mostrar aspectes de la societat des d’una perspectiva popular o rural. I va començar ni més ni menys que pel Pare Vicent, una figura històrica i religiosa, mítica, emblemàtica a la regió valenciana i clarament consolidada. L’escàndol, com ha recordat el fotògraf alcoià Paco Grau, que va participar en el projecte, va ser titànic, gegantesc. De fet, a Alcoi, el dia de l’estrena, va esclatar una bomba als lavabos del Cinema Goya, que, per fortuna, no va causar desgràcies personals, sinó tan sols un gran ensurt i uns quants desperfectes. Tot açò va limitar la difusió de la pel·lícula, que un munt de sales van rebutjar; així, l’estrena a València no es va produir fins a 1981.

Imatge del cinema després de l'explosió /Foto: Paco Grau

El film reflectia tal volta amb massa realitat per a l’època i el context -el franquisme encara estava present i manava molt- diferents aspectes d’una societat medieval en què el poble passava fam i les classes elitistes, ja foren polítiques o eclesiàstiques, menjaven com a porcs. Ni tan sols faltava un to escatològic.

A més a més, la participació de molta gent de teatre d’Alcoi, amb un inconfusible Quico Carbonell o un també jove Mario Silvestre, li donava un interés afegit, sense deixar a banda Alejandro Soler. Per descomptat, interessava i molt per la participació estel·lar d’Albert Boadella i d’Àngela Molina, escortats per Ovidi Montllor. Boadella, per cert, no va poder sumar-se a l’estrena perquè mentre esperava la celebració d’un consell de guerra va fugir d’un hospital de Barcelona i estava exiliat a França.

Confesse que la pel·lícula em va semblar infumable, detestable, quan la vaig veure farà uns vint-i-cinc anys, però en l’ actualitat la perspectiva ha canviat. L’endemà de l’emissió vaig coincidir amb el regidor de Cultura d’Alcoi Raül Llopis en què el pas del temps l’ha afavorida molt. “És una pel·lícula que no es va entendre al seu moment”, va dir-ne el responsable municipal. Així, les escenes del seguici dels monjos per les muntanyes d’Agres i Aitana em van recordar molt l’ambientació de “El nom de la rosa”, i després he trobat una crítica de vint anys enrere, on el comentarista s’expressa de la mateixa manera.

Albert Boadella diu un sermó durant la pel·lícula / Creative Commons

No es pot tampoc deixar a banda, com assenyalava també Paco Grau, el tipus de cinema que es feia a Espanya en 1977/1978, amb actors “shakesperians” de la talla de Fernando Esteso y Andrés Pajares, que hi eren la referència cultural, sense oblidar als germans Ozores. També he tingut l’oportunitat de llegir una crònica de “The New York Times” on es comenta el vet a Espanya a una cinta al voltant d’un dels “founding fathers of the Inquisition” (pares fundadors de la Inquisició), es relata l’explosió de la referida bomba i es conten les dificultats de dos altres controvertides estrenes cinematogràfiques: “El crim de Cuenca”, de Pilar Miró, i “Rocío”, que també van patir de greus entrebancs i prohibicions.

Per acabar, Grau va significar diversos aspectes importants. El primer, que “La portentosa vida del Pare Vicent” es va filmar al voltant d’Alcoi per la relació de Boadella i Els joglars amb el món del teatre local, que va aportar nombrosos actors secundaris; el segon, que el pressupost “elevadíssim” i insòlit per a aquells temps va permetre fer un producte “de qualitat”: i el tercer, que molta gent d’Alcoi va veure que era possible consumar projectes i es va capbussar en el món dramàtic i del cinema, una tendència que es manté quaranta anys més tard.

Alcoi, octubre 2017- Formentera del Segura, gener 2020

Més informació:

http://www.rtve.es/alacarta/videos/historia-de-nuestro-cine/historia-nuestro-cine-portentosa-vida-del-padre-vicente-presentacion/4248402/

http://www.nytimes.com/1981/05/03/world/film-on-revelry-of-church-trek-banned-in-spain.html

http://controversialcinema.blogspot.com.es/2014/01/la-portentosa-vida-del-pare-vicent-1978.html

Los reyes de Alcoy

El Bando Real y la Cabalgata de los Reyes Magos cogen, después de Les Pastoretes, el protagonismo de la celebración epifánica en Alcoy, ante la expectación general. Sin duda, es un buen momento para recordar aquella conmemoración o puesta en escena que se efectuó nada menos que en Madrid, en un ya lejano 27 de enero de 2009. Aquel día, en el marco de la feria Fitur, se produjo una promoción extraordinaria de la Cabalgata de los Reyes Magos de Alcoy, que contó con la asistencia especial de los entonces príncipes de Asturias don Felipe y doña Letizia, actuales Reyes de España.
Fue una jornada intensa, con viaje de ida y vuelta en pocas horas, pero también vivido con emoción y buen ambiente. Allí estaba el presidente de la Diputación, Joaquín Ripoll, el alcalde Jorge Sedano y también el titular del Ayuntamiento de Madrid, José María Álvarez del Manzano. Tras el acto oficial, muy protocolario, pero con algunos momentos de distensión y buen humor -como evidencia la fotografía- hubo un aperitivo/comida con unas "bajoques farcides" de cinco tenedores, entre otros productos típicos locales.

La gran sorpresa de la Sant Silvestre

La Sant Silvestre d'Alcoi 2019 ha estat una meravella: m'ha permés la retrobada amb amics i, molt especialment, la sorpresa de l'homenatge que els entusiastes membres del Club Atletisme Alcoi i l'Ajuntament han fet a Rafa Tormos, un company que travessa una etapa difícil. Tormos, molt conegut per la seua activitat professional -regentava FINUMA, al carrer l'Escola- ha sigut la figura estel·lar de la cursa popular, encara que la seua participació haja estat en cadira de rodes i de la mà d'Osuna, de Joanjo, de Vicent Pérez, de Pep, Cristina... i més gent.

Rafa Tormos i els seus amics en la Sant Silvestre d'Alcoi

Tenia prevista una altra piulada per a tancar l'any, però les persones som més importants que els esdeveniments més o menys interessants, i qualsevol altra cosa pot esperar l'inici de 2020, que ens guaita ací mateix.

Quan Alcoi va intentar contractar els "Beatles"

El 1965 van passar moltes coses en Alcoi i algunes molt importants. El pintor Mataix va protagonitzar l’operació “500 horas bajo tierra”, es va crear la marca de gasosa “Yola” -que va marcar tota una generació-, va tocar el segon premi de la Grossa de Nadal, amb 10 sèries del número 06989 que van alegrar la vida de molta gent, i el príncep Juan Carlos va fer una visita oficial. Per cert, Rafael Terol va fer un brindis pel futur rei i el Governador Civil li va dir que era un “ingenu”, perquè tal cosa no arribaria mai a produir-se (evidentment, el “nostre” D. Rafael tenia més clarividència que el cap provincial de la Governació).

A més a més, aquell any l’Ajuntament va tenir l’ocurrència de posar en venda el Teatre Principal, amb la finalitat d’aconseguir fons per a la construcció del poliesportiu; per sort per a la cultura alcoiana (i també per al Tirisiti) l’operació no va quallar, de la mateixa manera que per primera vegada es va fer l’acte de l’Himne de Festes, que, per cert, no va resultar satisfactori per a tothom i va haver-hi crítiques contundents.

I podríem continuar moltes pàgines amb la descripció dels esdeveniments de l’any, com el principal èxit cinematogràfic, que no va ser altre que la pel·lícula  “Franco, ese hombre”, fins a l’extrem que es van esgotar les localitats (sembla que l’alcalde passava llista…) en el Teatre Calderón.

Però, allò que interessa avui és un fet que no es va produir; una cosa que es va intentar sense èxit… I haguera estat la notícia de l’any i qui sap si de la dècada o del segle. En aquell moment, Alcoi era una ciutat dinàmica, amb notori creixement industrial i una població que no parava d’augmentar, fins a superar els 58.000 veïns (és a dir, més o menys com ara, però amb la tendència contrària); gaudia d’una societat molt viva, que no parava de dissenyar i gestar activitat, iniciatives de tota mena, socials, solidàries, econòmiques, esportives, etc.

Cap a la primavera d’aquell any, es va anunciar que el grup anglés “The Beatles” anava a fer concerts per Espanya, la qual cosa va resultar interessant. Encara que el 1965 Lennon i companyia no eren el mite que coneixem en l’actualitat, gaudien d’una popularitat immensa i, a més a més, del rebuig absolut del règim franquista: el seu concepte de joventut no casava amb aquells xicots melenuts i capaços de fer qualsevol bogeria.

Com passa sempre, hi ha qui té una idea i no para fins a materialitzar-la, i això li va ocórrer a l’empresari Enrique Bermúdez -que a l’època representava diferents artistes, com per eixample Raphael- que volia portar els “Beatles” a Espanya fos com fos. El problema era que a Espanya hi havia en 1965 només 1.500 tocadiscs registrats, la qual cosa feia que les vendes de discs fores molt reduïdes, encara que, amb la col·laboració de José Luis Àlvarez, es va poder convéncer a Brian Epstein, representant del grup de Liverpool.

I on està Alcoi en tot açò? Molt senzill. En aquell temps hi havia a Alcoi un milió de societats, montepios i penyes de tota classe, i una, concretament de la Societat l’Iris, es va mobilitzar per a oferir un concert dels “The Beatles” a la ciutat. Mobilitzar-se vol dir contactar amb els promotors de la gira espanyola i veure la possibilitat d’incloure-la en el programa, però les gestions no van resultar positives, fonamentalment perquè el concert hauria de celebrar-ser en dia feiner, i ací la penya veia un problema a l’hora de rendibilitzar el concert o com a mínim de cobrir les despeses. Per això el projecte es va desestimar, tal com em va relatar un dels membres d’aquesta entusiasta penya.

Allò que resulta més divertit és el lloc que s’havia previst per a fer el concert que, probablement, hauria atret milers de persones. La proposta de la penya incorporava un espai que combinava la seguretat per als artistes amb la visibilitat i audició del concert, i no era altre que el Templet de la Glorieta. Allí s’havia contemplat que Lennon, McCartney, Harrison i Ringo Starr oferiren el concert, encara que amb certa inquietud per si hi hauria Glorieta l’endemà del massiu espectacle.

Finalment, “The Beatles” van arribar a Espanya l’1 de juliol i van fer dos concerts a les places de bous de Madrid i Barcelona, entre les crítiques del règim i la presència massiva dels tristament coneguts “grisos” a l’exterior dels concerts. Un episodi que forma part de la història d’Espanya i en el que Alcoi podia haver tingut una participació destacada.

P. D. Podem pensar que aquestes persones eren “il·luminades” de barra de bar, però a la mateixa època l’Alcoyano havia de disputar un important partit a Gandia i van parlar de llogar el tren Xitxarra per a desplaçar còmodament els aficionats. De les dependències de l’Iris marxaren a l’estació i ho feren. N’he vist la factura!

Alcoi/Desembre 2019

Fonts:

+ Diario El Mundo

+ Libertad Digital

+ La ciudad de tu vida