domingo, 2 de febrero de 2025

JARDIEL PONCELA, TEATRO CLÁSICO DEL SIGLO XXI


A Jardiel Poncela siempre lo he tenido in mente, desde aquel legendario Estudio 1 de TVE con Eloísa está debajo de un almendro. Un teatro clásico español, pero diferente, con humor destrellatat -como decimos por estas tierras-, situaciones disparatadas y trasfondo; mucho trasfondo. No hay más que escuchar los diálogos sobre las edades del tercer acto de Cuatro corazones con freno y marcha atrás, con el concepto de que los padres jamás deberían sobrevivir a los hijos. O ser más jóvenes, como es el insólito caso.

Por eso nos apuntamos a la

propuesta del
Teatro clásico el Trabajo un lluvioso sábado vespertino, con un lleno yo diría que absoluto. Además, la leímos durante la semana, lo que nos permitió recordarla y saborearla aún más. “-Y ¿de qué ha vivido Ricardo estos once meses. - De milagro, caballero”, uno de los diálogos épicos de esta comedia, o mejor tragicomedia, aunque sólo muere el marido/niño náufrago.

La obra es consecuencia de la labor colectiva de un grupo, desde las apuntadoras hasta el director/adaptador Raúl Roldán. No obstante, en este caso los papeles del cartero, a cargo de Juan Carlos Arrabal, y

del ínclito doctor Bremón, de Juan Javier Gisbert, con el soporte principal de Pepa Talens, Irina Sempere y Bryan Fernández, merecen especial atención.

Y para valorar lo visto en su justa medida, sería interesante echar un vistazo al Estudio 1 de Cuatro Corazones con freno y marcha atrás, también disponible en Youtube, al igual que la anterior. En cualquier caso, todo un clásico del teatro contemporáneo español que el público aplaudió a rabiar y que sirvió para honrar la memoria de Enrique González, con homenaje al final de la función.

El público lo pasó pipa con las frases que le dan sabor a la obra. Como la del doctor Bremón, que define la medicina como “el arte de acompañar con palabras griegas al sepulcro”, en una función que también incluyó tres llamadas telefónicas móviles. Parece que dos avisos previos no son suficientes. A Jardiel Poncela le habría hecho gracia, seguro que lo habría incluído en alguna de sus obras!

En resumen, un clásico plenamente vigente en el siglo XXI.


P. D. También he recordado

estos días otro referente del autor, Usted tiene ojos de mujer fatal, igualmente en Estudio 1 y en Youtube (aunque, en este caso, la calidad de la imagen y sonido no son para echar las campanas al vuelo), que, a mi juicio, tiene un esquema estructural similar: un primer acto de antología y un desarrollo posterior más que adecuado. Por supuesto, no faltan las frases demoledoras como “coleccionar mujeres es tan aburrido como coleccionar sellos”, o también “los muebles [de la casa] son tan selectos, que ninguno vale para nada”. Por cierto, el protagonista fue Pepe Martín, que pocos años antes se había convertido en un icono nacional con la serie de El conde de Montecristo, que forma parte del archivo de TVE y está igualmente disponible en la red.


FOTOS: Teatro clásico el Trabajo.


domingo, 26 de enero de 2025

DE BONS PROPÒSITS I DE REALITATS

Sabeu quin és el dia de l’any que menys es fuma? I el que més esforç es fa? L’1 de gener, per allò dels bons propòsits de l’any nou, que després tornen al lloc que els pertoca, a poc a poc o abruptament, segons casos. D’això, de Bons propòsits, però en majúscula, va el llibre de Gemma Pasqual i Escrivà, de la col·lecció Llegir en Valencià, en aquest cas per a estimar-nos, editat per la Fundació Bromera el juny de 2023.

Amor propi és el lema base de la publicació, que en cinquanta fulles, ni una més ni una menys, esbossa tot un tractat de com és una persona, com es veu ella mateixa i com la veu la resta del món, o més precisament encara, com li diu que la voldria veure. Una qüestió espinosa, que pot fer referència al pes i al volum -com és el cas- o a la indumentària, l’alçada de la persona en qüestió… Fins i tot a la feina, als ingressos, a la cilindrada del cotxe, etc.

Una contundència de mestra a l’hora de presentar la realitat de la vida, com el carro del supermercat o, més encara, la taula dels “tarats i desparellats” en la boda, sense deixar de costat el tema dels temples contemporanis del cos: els gimnasos, on qualsevulla que no entre en la perfecció dels cànons estètics grecs -o siga, la immensa majoria- es pot sentir fora de lloc. Ah! A Alcoi, acaben d’obrir-ne dos de grans dimensions i fins i tot un té els aparells de tortura o gimnàstica, segons els mire, a la vora d’una gran escaparata en una de les voravies més transitades de la ciutat. Em sembla molt proper a l’escopofília…

Si teniu oportunitat, us el recomane. Es llegeix en un quart d’hora llarg i s’assaboreix molt de temps, com el conjunt de la literatura de l’autora! Per cert, a la protagonista li diuen Marieta, però tots podem posar el nostre nom, per algun motiu.


P. D. Jo també he fet el bon propòsit d’aprendre anglés, encara que no sé si durarà molt!


jueves, 23 de enero de 2025

LA SÍNDROME HOMER SIMPSON

Allò que li passa al protagonista de

La tortuga que volia ser llebre, de Pasqual Alapont, és el que normalment anomene La síndrome Homer Simpson. No per la maduresa inexistent del personatge de ficció, sinó més aïna pel sofà, la tele, el sedentarisme, les llepolies i l’absència de qualsevol activitat física. Tot això, com ocorre en la novel·leta, condueix cap a índexs desgavellats de colesterol, sucre, triglicèrids, etc. Una conseqüència que tots més o menys coneixem.

Amb aquesta premissa bàsica, l’autor ens porta cap al món de l'esport contemporani: eixir, caminar, un pas rere l’altre, conéixer gent, arrencar a córrer… Trobar-se millor, a la fi, físicament i espiritual. En canvi, el pobret colesterol perd potència, ha ha ha.

En una segona part, ens trasllada cap a una cara dolenta de la pràctica esportiva: no tothom pot fer una marató, i el preu d'intentar-ho sense la capacitat necessària potser molt elevat. Això succeeix al llibre i també a la vida real (en la primera mitja marató que vaig córrer a Santa Pola va morir un participant). Que un altre pot córrer 42 quilòmetres a 5 minuts cadascun? Perfecte, encara que sempre n’hi haurà un que ho farà en 4,30. No té límit.

Jo no vaig poder fer una marató. i em feia

H. Simpson / Viquimèdia Commons
molt goig. Quan era possible, el temps necessari per a entrenar no estava al meu abast; més tard, les seqüeles de la COVID no ho han permès. Tal vegada serà en la següent metempsicosi.

Així que m’he quedat amb el bon sabor de boca de diverses mitges, ben preparades i amb bones finalitzacions, la qual cosa vol dir concloure amb certa normalitat. Significa que vaig pujar al pòdium? Ni de lluny. Vol dir que després estava fatigat però res més. Es deixaven sentir els 900 quilòmetres de preparació dels quatre mesos precedents. Pel que toca a Pere, el protagonista del llibre, al final assumeix la lliçó i endavant.

Un exemple més que interessant de les col·leccions de Llegir en Valencià, de Bromera, en aquest cas amb un rerefons d’hàbits de vida saludables.

miércoles, 15 de enero de 2025

EL DISCURS DEL REI (CHARLES III)

L'altre dia vam comentar a classe d'anglés, a l'EOI d'Alcoi, el discurs de Nadal del rei. Charles III, evidentment. Va ser a proposta meua i una cosa molt breu, que tenia una justificació. Tenim una companya que és infermera (nurse) en un hospital valencià... i ni te cuento la que els està caient aquestes setmanes, en una situació que per experiència ella i jo mateix sabem que encarà durarà un cert temps. En el seu cas pel dia a dia, en el meu, perquè l'assumpte era cosa de titulars de premsa.
    Per això, vaig aportar a classe unes línies
Charles III / Wikimedia Commons
del discurs de Charles III que em van sorprendre gratament. No és un personatge públic a qui haja tingut especial devoció, perquè de jove era objecte de burles pels seus atributs físics més coneguts i més tard per tot el que va passar amb Lady Di.
    El motiu que destacara el discurs es centra en una frase: "des d'una perspectiva personal, ofereix un especial i sincer reconeixement als altruistes metges i infermeres que, aquest any, han hagut de suportar-me a mi i a altres membres de la meua família...", en clara referència a la Princesa de Gal·les, que, per cert, ahir mateix va anunciar que el seu estat ha millorat. Enhorabona!
    Amb el permís de la profe ho vaig llegir, vam aplaudir a la nostra companya... I vam continuar amb la tasca. Una anècdota que no va més lluny, però que acredita que de vegades les persones ens poden sorprendre, encara que no ens siguen simpàtiques, com és el cas.
    Evidentment, per concloure, el títol d'aquesta entrada té a veure amb la pel·lícula homònima, que va protagonitzar Colin Firth, amb Geoffrey Rush i Helena Bonham Carter, una de les dolentes de la sèrie Harry Potter, però que tractava de Jorge VI, iaio de l'actual rei.
    Us passe un enllaç amb la informació al voltant del discurs, per si teniu curiositat. Ah! I avise: la traducció és meua, així que no està garantida la correcció, encara que hi ha col·laborat ChatGPT.

domingo, 5 de enero de 2025

STEPHEN KING: THE WORDS OF HELL

 THE WORDS OF HELL


About Word processor of the Gods by Stephen King.


I had forgotten Stephen King for a long time. My wife and I loved him, but twenty years ago, we stopped reading his books. We didn’t like his recents novels. In spite of that, I still reread two of his stories: Rita Hayworth and Shawshank Redemption and Dolan’s Cadillac, and The Stand, of course, his biggest novel. The first one is more famous because of the movie, Cadena Perpetua in Spanish and Les évadés in French.

But six years ago I found a very amusing story: Word processor of the Gods. It was published in Playboy in January 1983 and later in the short story collection, Skeleton crew.

Can you think that what you wrote on the screen would arrive in the real’s life too? Can you imagine if you wrote my English teacher is Imma (or Amalia) and later you deleted, the words vanished from the screen… and the teacher too? No?

So… He is Stephen King himself. The very king of screams and the heartbeat out of control. This story is very hard and it has a lot of surprises and terrific events.

It’s written in American English and has a lot of informal vocabulary, which is quite hard to understand for me. For example: 

  • pooped (= very tired, "crevé", “esgotat”)

  • bodice-ripper (a romantic and erotic historical novel, from bodice (= "corsage") and ripper (= "déchirer", “esquinçar”))

  • helluva (= "hell of a," meaning "very," e.g., "sacrément", “fotimer”)

  • screw up (= a big mistake, "merdier")

  • yellow dog (= a coward, "salopard", “porc”)

  • shitty (= very bad, "merdique")

  • For Christ’s sake! (= "Pour l’amour de Dieu!")

  • rug-monkey or rug-rat (= a kid, "chiard", “un mocós”)

  • buck (= a dollar).

I have a bilingual edition in English and French. If that suits you…


Mario Candela

(With collaboration of Chat GPT in the revision and correction)

EOI Alcoi - English Cours 1B1 January 2025.


lunes, 23 de diciembre de 2024

I VET AQUÍ UN GAT, I VET AQUÍ UN GOS

Divendres, la comunitat educativa de

Components del claustre de l'IES Jorge Juan
l'IES Jorge Juan, d'Alacant, em va honorar en permetre'm compartir la festa de tancament del trimestre, que també va suposar l'homenatge a dos ensenyants, Àngela Martínez i Carme Orts, la qual cosa va significar el simbòlic acte d'acomiadament de la meua etapa de profe: darrere la porta hi ha un gat, vet aquí el conte acabat. 

Carme Orts i Àngela Martínez
    Moltes cares noves i alguns canvis. Luis Martín, el director en la meua etapa, s'ha retirat; això diu ell, perquè continua de profe, per al goig dels seus alumnes, encara que la gens envejable tasca de gestió del centre ha quedat enrere. Ara li toca a Jordi Llorca, que és un gat vell, perquè ha sigut el cap d'estudis en una llarga etapa. No sé si és més complicat aquest càrrec que la direcció. Segurament... Té a Juan Damián Sánchez al costat i a les caps d'estudis, Elena Garrigós i Maria Ortega... Segur que el centre anirà vent en popa.

    Carme Cases, que em va animar

Imatge de l'homenatge
a participar-hi, és la cap del Departament de Valencià, i em va posar al dia del centre, mentre els últims alumnes marxaven a cuitacorrents. Tot açò, en tant ens entaforàvem el dinar/aperitiu de luxe i aplaudíem a les dues profes que han acabat el seu cicle. Carme Orts va fer un discurs divertir on no faltar la frase: salut i força al canut! (de vegades jo ho he traduït al francés com santé et virilité, però no sé molt bé com adaptar-la al castellà).

    També vaig saludar a Juan Hernàndez, del departament, a María José, de francés, a Elisabet Villanueva, la cap de laboratori que un dia va trobar-se un cadàver en un armari -us ho contaré un altre dia- i a la meua homònima, Lucía Candela, que viu a prop de l'insti, el que es diu a prop. Molta emoció, que no s'acaba, perquè el Jorge Juan seguirà en la meua ruta, de la mateixa manera que la Platja de Sant Joan estarà vinculada a l'IES del mateix nom, especialment a la seua gent, alumnes i profes! Si vols trobar algú, només cal passar pel Mercadona de Club del Mar i no cal ni que siga a l'hora de l'ananàs. Ha, ha, ha.

    Així que, sayonara baby, com va dir

l'actor aquell de cognom llarg i difícil en la pel·lícula Terminator. Un cicle conclòs, de la mateixa manera que huit anys enrere vaig tancar l'etapa al Diari Información. Per cert, divendres vaig aparcar enfront de la seu de Doctor Rico i vaig anar a peu cap al Jorge Juan.

    Les voltes que fa la vida! He sigut el profe degà de l'institut degà de la província d'Alacant, la qual cosa em dona un estatus!

P D. El diari ha publicat una nota pel que fa a la retirada de les dues profes, que vos afegeix.

https://www.informacion.es/alicante/2024/12/23/homenaje-ies-jorge-juan-profesores-112874022.html

    

miércoles, 18 de diciembre de 2024

LOS BEATLES ESTUVIERON CERCA DE ALCOY

Los Beatles no actuaron en Alcoy,

Los Beatles, actualmente pasean por Benidorm / M. C.
ni en ningún sitio de España salvo Madrid y Barcelona, pero en el caso de esta ciudad podemos decir que estuvieron cerca, que se intentó en 1965, vamos. Este episodio configuró, en valenciano, una de las primeras entradas del blog a finales de 2019 y mucha gente pensó que su vinculación con el 28 de diciembre era eso, una broma inocente. No, no fue el caso, y ahora lo he recuperado en un artículo que se publicó recientemente en el diario Información y del que os pongo el enlace.

    Es una historia que nos remonta al Alcoy del poderío industrial, del PGOU que planteaba una ciudad de 100.000 habitantes en el 2000, y, no, tampoco es una inocentada; no hay más que echar un vistazo a las previsiones de hace medio siglo. Esta semana he leído que la ciudad ha recuperado los 60.000 vecinos, ¡albricias! Por eso han sonado tanto las campanas.

    Bromas aparte, todo esto ha surgido

Splash Roaster, en la Glorieta / M. C.
del reciente concierto que el grupo Splash Roaster ofreció en el Templete de la Glorieta, que es donde habrían actuado los Beatles. En el relato escribí que los miembros son cuatro, pero en la actualidad son seis: Marcos "Splash"Lloret, Liberto Blanes, Robert Pérez, Marc Sansalvador, Pau Masià y Néstor Cloquell. Al césar lo que es del César.

    Os pongo una imagen de los Beatles que capté estos días en Benidorm -las ventajas del Imserso, valenciano en este caso- y que nos puede dar una idea de cómo habría sido el concierto de Paul, John, Ringo y George.

https://www.informacion.es/opinion/2024/12/13/beatles-dominaban-tierra-112561078.html

https://elblogdemarioc.blogspot.com/2019/12/quan-alcoi-va-intentar-contractar-els.html