"LA TIZA SOBRE LA PIZARRA DURA MÁS QUE LA TINTA DEL BOLÍGRAFO"

 

Las matemáticas son para toda la vida*

La retirada de una pizarra en el edificio universitario del Viaducto saca a la luz las fórmulas que el catedrático de la Politécnica Delfín Calbo escribió para sus alumnos en 1963, con ecuaciones diferenciales e integrales que se siguen explicando hoy en día

M. CANDELA / DIARIO INFORMACION

17·01·13 | 01:00

La pizarra antigua ha aparecido en un aula de la planta baja del edificio universitario del Viaducto. JUANI RUZ

Es posible que algún lector del periódico se lleve hoy una sorpresa, pues entra dentro de lo razonable que fuese alumno de la Escuela de Peritos de Alcoy en el curso 1962-1963 y que, en consecuencia, asistiera a las clases de matemáticas o cálculo de Delfín Calbo, que era además el catedrático. De coincidir todo, puede que algún lector recuerde la clase del 5 de febrero de 1963, cuyo desarrollo ha sido redescubierto estos días al retirarse una pizarra en el edificio universitario del Viaducto, con motivo de la adaptación para albergar la Escuela Municipal de Bellas Artes.

Así, se ha sabido ahora que a principios de 1963 la antigua pizarra que estaba pegada sobre la pared, fue cubierta por otra nueva, pero sin que se llegara a borrar lo que había escrito: una amplia ristra de fórmulas matemáticas, cuya letra se corresponde con bastante claridad con la del catedrático Delfín Calbo, extremo en el que coincidieron ayer el exdirector Enrique Masiá y Ana Moltó, actual secretaria general de la Cámara de Comercio e Industria y que se tituló en Química y Textil y fue alumna del referido profesor.

La aparición ha causado sorpresa entre los descubridores, pero Enrique Masiá se mostró encantado. "Esto es casi de la prehistoria, como las pinturas rupestres de La Sarga", a la vista de una lección que ha permanecido oculta durante medio siglo; de hecho, el aniversario se alcanzará el próximo 5 de febrero. Preguntado acerca de si la letra podría corresponderse con la de su padre, Enrique Masiá Ferrer, profesor en aquella época, aclaró que "evidentemente podría ser, pero no; estoy casi seguro que es la de Delfín Calbo, que era el catedrático de matemáticas 2. Podría ser también la de Adolfo Rius, pero no, es la de Calbo, porque además se corresponde con las materias que impartía". Ana Moltó, por su parte, se mostró "razonablemente segura" de que se trata de apuntes de cálculo o ampliación de cálculo, con el citado catedrático.

En cuanto al contenido de la lección de aquel ya lejano día, Masiá detalló que "nos encontramos ante una serie polinómica de ecuaciones diferenciales, con la serie de Laurent, que se cita en el texto; hay integrales y diferenciales, todo lo cual se sigue explicando hoy en día, aunque de otra manera. Eran asignaturas comunes a todos los peritajes, que por tanto cursaban todos los estudiantes".

El exdirector, que se jubiló el pasado verano, recuerda que inició su andadura en el centro un año más tarde, en la época en que la actual Escuela Politécnica Superior o campus de Alcoy era Escuela de Peritos, e incluiría cinco cursos: selectivo, iniciación y tres años de peritaje, de acuerdo con el Plan de 1957. "Esto nos demuestra que el lápiz sobre el papel y la tiza sobre la pizarra duran más que la tinta de bolígrafo", concluyó.

El texto ya cuenta con un punto de "modernidad", pues alguien ha añadido la frase "Rajoy dame un curro".

Por ahora, está previsto mantener en la pizarra la fecha y parte del texto, según explica Montse Ripoll, directora de la Escuela de Bellas Artes. "La verdad es que nos quedamos muy sorprendidos cuando destapamos la pizarra ya que era muy curioso ver lo que había escrito debajo. De momento, pensamos preservar la fecha y también algunas de las fórmulas, porque está claro que todo tiene un valor cultural", manifestó ayer a este diario.

160 aniversario

Este curioso descubrimiento se produce, además, en un momento en que Alcoy se apresta a conmemorar los 160 años ininterrumpidos de estudios superiores, sobre todo de carácter técnico. Lo que empezó siendo en 1853 la Escuela Industrial Elemental ha pasado por diferentes etapas, e incluso había tenido un precedente como Establecimiento Científico Artístico de la Real Fábrica de Paños; más tarde sería Escuela Superior de Industria y Escuela de Ingeniería Técnica Industrial, hasta llegar a la actual Escuela Politécnica Superior de Alcoy.

* Noticia publicada en el Diario INFORMACION, en la edición del 13 de enero de 2013. La fotografía es de Juani Ruz, el texto de Mario Candela y el titular del reportaje de Paco Bernabeu.

ILLES EXÒTIQUES EN PERILL D'EXTINCIÓ*

Sense cap mena de dubte, la meua il·lusió és anar a Tahití, a les illes  microscòpiques del Pacífic, aquelles que ens transporten al Romanticisme, les palmeres, les platges, les fruites saboroses.  De fet, quan vaig anar al Japó vaig veure cartells publicitaris de Tahití, com aquells que tenim a les nostres terres de les Mallorques o les Canàries.

Tenia l’objectiu de viatjar-hi

Illa de Moorea /Viquipèdia Commons

a la jubilació i fins i tot tinc estalvis, però el món ha canviat i ara no sé si ho podré fer, encara que el desig, la voluntat és gran. Anar-hi uns mesos, perdre’m sota la bonior del temps suau i la sensualitat de les illes desconegudes, menjar sa, gaudir de la llibertat, pensar als pirates que van descobrir aquestes terres…

A més a més, l’escalfament climàtic està posant en perill la supervivència de moltes d’aquestes illes, per la qual cosa poden ser engolides pel Pacífic a curt termini.

* Treball escolar de 2n d'ESO de deu línies de full.

SÍ, LA VIDA ÉS AIXÍ, CARLOTA

L’expressiva prosa de Gemma Lienas es

Gemma Lienas / Viquipèdia

deixa veure com de costum en Així és la vida, Carlota, una novel·la de 1989, publicada en la col·lecció L’odissea, d’Editorial Empúries, que continua les aventures o més bé els contratemps iniciats en Cul de Sac, i que a la vegada deixa oberta la porta a futurs esdeveniments.

Sí, Carlota, així és la vida. Així és la realitat al marge dels contes, encara que en la separació dels pares aquesta harmonia no és la que estem acostumats a veure. Més aïna al contrari; però cal assenyalar que en 1989 les coses no eren com ara, o almenys no ho semblaven.

El relat, de 140 pàgines, té un caràcter eminentment juvenil i destinat a un públic que cursa l’actual ESO, que, per tant, té entre tretze i setze anys. Hi trobem les tribulacions d’una jove d’aquesta edat que, com tothom, té dificultats amb una matèria, en aquest cas la llengua, la qual cosa vol dir Lengua Española. Això no deixa de ser curiós, com tampoc que en Vall d’Aran jo fora el profe de Caste…

Tanmateix, hi ha un drama, que ve del relat precedent. Ramon ha tingut un greu accident amb la moto, s’ha obert el cap i està a l’UCI, amb reduïdes perspectives de supervivència. Carlota està per ell i va a visitar-lo amb les amigues, però quan aquest recobra

Portada de les primeres edicions

el sentit no se’n recorda d’ella. Por importa, perquè al final, mentre Ramon es recupera i deixa l’hospital, la xica ha conegut el Jordi, un xic de la classe, qui li explica les anàlisis sintàctics i, com qui no vol, li roba el cor.

Al final acaben eixint junts, després d’una memorable jornada, on Carlota té la primera regla, li fan una gran festa d’aniversari al nou pis de la mare i es fa els primers petons de veritat amb el Jordi. La vida segueix.

El relat ens apropa també a una realitat, almenys d’aquell temps, perquè en els més de trenta anys transcorreguts la societat ha fet un canvi radical. Es tracta de la mare, que marxa i deixa l’home i els fills, la qual cosa no es acceptada ni per la família ni pel conjunt de la societat. Sembla que era i és un privilegi masclista.

Ah! També hi ha una lectura escolar. Ramon repetia els cursos un rere l’altre i s’havia convertit en el camell del centre escolar, per la qual cosa es pot entendre que l’accident amb la moto té un cert component de càstig diví, com també de moralitat pel que fa al concepte de les motos i les drogues entre els jóvens. Un món que potser atractiu, però que té riscos. De vegades massa elevats.

NO HI HAURÀ MÉS PIULADES AL SUD DE CALIFÒRNIA*

No hi haurà més piulades. Un senyor molt potentat ha pagat a pes d’or, després de setmanes d'incertesa, la compra de l’empresa Twitter i el primer que ha fet ha sigut acomiadar milers de treballadors, perquè -segons he llegit- diu que ha estat obligat a desembutxacar un fotimer de milers de milions de dòlars més dels que havia pensat. Una curiosa filosofia, que ha estat generosament presentada: els paga dos mesos de salari a cadascun.

    Molt noble! Quin gest més bonic! Tan esplèndid, que a casa hem decidit deixar de costat aquesta xarxa. Ens hem esborrat ipso facto! L'amo podrà continuar fent allò que considere amb la seua propietat, però serà sense la nostra col·laboració i participació.

Vaig arribar al món de les piulades [intent infructuós d’adaptació del mot anglosaxó totpoderós tuit] per causa de la Capacitació pedagògica de Valencià, aquell curs obligatori per a esdevenir ensenyant en la Comunitat Valenciana que es va introduir temps enrere i que l’actual govern autonòmic va suprimir. Llàstima, perquè per a molta gent ja de certa edat els requisits tecnològic-informàtics van ser un malson, fins al punt que la majoria vam estar obligats de suplicar orientació externa més jove per part de companys o fins i tot de fills. I en el cas d'Anna, era per qüestions professionals i també familiars: la gent més jove té preferència per aquesta xarxa per damunt del Facebook, que és “de iaios”.

Un dels requisits del costat informàtic van ser les piulades, que es presentaven com a eina còmoda, pràctica, útil per a difondre o compartir continguts.

    El seu encant tenia, és veritat. Recorde que en vaig fer fonamentalment d’autors francesos i de notícies del francés, que centrava la meua unitat didàctica.

Una vegada superat l’escull vaig passar a altres coses, fins que en els últims temps havia recuperat les piulades ocasionals. Amb profunda sorpresa, he constatat que les més populars eren les que estaven en francés i parlaven de llibres, com per exemple de la darrera novetat d’Amélie Nothomb! La més seguida, en canvi, era d’un llibre en valencià: La fallera calavera, encara que sospite que va ser per l’entrada, especialment inspirada: Somnien els morts vivents amb ovelles zombis?

Isabel-Clara Simó / Viq. Commons

Un apunt històric. La postrema piulada ha tingut Isabel-Clara Simó com a protagonista, per causa d’una citació de Rodamots el dia de les Ànimes:

La frase del dia.

Hi ha gent que és incapaç d’estimar els vius i es passa la vida en canvi fent lloances dels morts.

Isabel-Clara Simó (Alcoi 1943-Barcelona 2020)

Una bona manera de concloure una relació.

* En homenatge a una cançó molt popular en la nostra jovenesa, obra d'Albert Hammond.

UNA SÈRIE (REAL) DE CATASTRÒFIQUES CALAMITATS*

Poques vegades, a parer meu, evidentment, s’ha produït una concatenació de desgràcies i esdeveniments luctuosos tan important en un curt espai de temps i amb un perímetre tan reduït, que abasta de manera bàsica els voltants d’Alcoi i la Platja de Sant Joan, els meus llocs de residència actual, amb puntuals estades al Baradello Gelat.

    Tot va començar amb un accident de trànsit, en principi fortuït, però que després ha esdevingut poc menys que criminal per les circumstàncies afegides.

Imatge del sinistre / DGT

Va ser a prop de la Font dels Patos, en la carretera de Bocairent abans de la segona entrada al Baradello Gelat, on un cotxe va col·lidir amb una moto, amb el resultat de les dos persones de la moto greument ferides. L’home que conduïa la moto, de seixanta-tres anys, jubilat des de feia poc i fester de la Filà Andaluces, va morir per causa de les greus ferides sofertes. Aquest divendres coneixíem que la conductora del cotxe ha estat detinguda per la Guàrdia Civil després d’haver-se comprovat que el nivell d’alcohol en la seua sang triplicava el màxim que preveu la legislació vigent. Aquesta dona portava dos xiquets al cotxe i sembla que va perdre el control, perquè es va estavellar contra un senyal de trànsit a l'altre costat de la carretera i malauradament també contra la moto.

Després, en la matinada de dissabte, en una zona de festa nocturna a la Platja de Sant Joan, a Alacant, un jove campeller era mort d’un cop de puny per part d’una altra persona, que va ser detinguda hores més tard per la Policia Nacional: s’havia escapolit cames ajudeu-me. Sembla que anteriorment hi havia hagut una baralla, però s’apunta que la mort va ser per una agressió directa a l’exterior d’un conegut local festiu.

A les dos de la matinada del diumenge, Alcoi es vestia de dol. Un home assassinava -presumptament, és clar, mentre no hi haja confirmació oficial- a la seua parella de vint-i-huit anys en un pis de la Zona Nord.

Minuts de dol a Alcoi / Foto: Ajuntament d'Alcoi

Després, aquest home es va llençar des d’un cinqué pis i a hores d’ara es troba a l’hospital Verge dels Lliris en estat crític; està detingut i vigilat per la Policia Nacional.

A banda de tot açò, la serra de La Carrasqueta ha estat escenari de dos accidents molts semblants, en el termini d’una setmana: dos motoristes han mort després d’haver xocat contra la barana de la carretera. La defunció del segon s’ha confirmat aquest dilluns al matí, com ha apuntat el Diari INFORMACION en la seua edició digital.

Aquest diari també es fa ressò d’una baralla amb una catana en Petrer.

Sens dubte uns dies negres, d'inaudita violència gratuïta de vegades i també de pèrdues difícils. En el cas de La Carrasqueta, farà com a trenta anys que vaig escriure un reportatge per les queixes de conductors, ajuntaments i també de la Guàrdia Civil per les “competicions” i els excessos de velocitat per part de motocicletes, que havien ocasionat diferents morts. Sembla que les advertències contínues no han tingut resultats positius.

Tot el condol per a totes les víctimes!

* Títol inspirat en una pel·lícula de 2004

HARRY POTTER ES QUEDA SENSE HAGRID

Recentment hem aprés la mort de l'actor escocés Robbie Coltrane, nom i cognom poc coneguts per a nosaltres, però universalment popular pel seu paper d’Hagrid en la sèrie de pel·lícules de Harry Potter*.

Aquest home tenia setanta-dos anys i s’havia convertit en una icona de la infantesa, la joventut i també del món adult pel seu caràcter gegantí en les esmentades pel·lícules. Sens dubte, era un personatge de bon caràcter, molt amic dels xiquets, valent i lleial, sobretot a Dumbledore!

    Cal assenyalar que el senyor Coltrane havia començat la seua carrera al teatre i que més tard havia destacat en dos pel·lícules de la sèrie de James Bond, però va ser en 2001 quan es va convertir en immensament popular pe la interpretació d’Hagrid. Malauradament, feia temps que la seua salut s’havia deteriorat, la qual cosa ha conclòs amb la seua defunció.

Un dia trist per a tots!

* A les meues classes a l'IES Jorge Juan d'Alacant hem treballat el seu record amb aportacions de deu línies. Aquesta és la meua, amb foto inclosa en la gegantesca butaca d'Hagrid!

Text: Diari Sudouest / Traducció-adaptació de l'autor.

Foto: A. Moltó / París (exposició Harry Potter 2015).

EL CD ALCOIANO, SECRET D’ESTAT

Per qüestió professional, ara freqüente ambients futbolístics alacantins, especialment de l’Hèrcules. Gent de premsa, quiosquers, persones amb tota una vida d’experiència al voltant del futbol; gent decebuda per la situació del principal equip de la capital de la província,

amb el permís de l’Intercity que ara està per damunt. No vull parlar de competència entre ciutats, encara que he fet broma l’últim any amb alguns alumnes meus, a tir de pedra del Rico Pérez, amb això de l’Alcoiano en una categoria més important; no, intente parlar de sensacions.

    A la gent alacantina coneixedora del món del futbol, l’operació Ramírez li ofereix prevenció. Consideren que és una persona forrada, que inverteix on considera que traurà un rendiment, per la qual cosa utilitza els seus jugadors i els seus entrenadors. Diuen que així ha succeït a l’Hèrcules i també a l’Elx. I que quan considera tancada l’etapa o té una oportunitat, fa una operació amb beneficis, la qual cosa em sembla perfecta.

    Encara que m’obre una etapa d’incertesa. Per amistat i relació segueix al Burdeus de futbol (i també de rugbi quinze). En juny, va baixar a segona divisió, la qual cosa no passava des que De Gaulle era caporal, i uns dies més tard, a tercera per impagaments. De penal injust i en la pròrroga es va salvar i va quedar en segona. Què havia passat? Un inversor havia comprat el club i sembla que aquesta persona de negocis en sabia molt… però de futbol… És un exemple, com en tenim més als voltants. No cal viatjar molt ni sortir dels voltants de la Serra de Mariola.

    Les persones propietàries de l’Alcoiano, que s’han rascat les butxaques sempre que ha calgut i que imagine que n’estan fartes, han pres la decisió que han considerat més adequada i endavant. Cap comentari a fer. Agraïment per l’esforç fet durant moltíssims anys.

    En canvi, sí que tinc coses a dir al voltant de la política informativa del CD Alcoiano, que els últims anys ha estat al·lucinant. Hi ha secrets d’estat que es poden conéixer amb més facilitat. Fa un temps es va dir, oficialment, que quedaven diners per a dos mesos.

Afició de l'Alcoiano / Twitter CD Alcoiano

I ara que un grup inversor nacional es fa càrrec de l’equip. Un model de comunicat desinformatiu*, en la línia del que he vist els últims anys i digne de figurar com a objecte d’estudi en les escoles de periodisme. Enhorabona als promotors i als autors. Els han donat la raó pel complet als signataris d’un recent escrit públic on es comentava precisament aquest tema i es denunciava la impotència davant la situació.

    I res més. Els propietaris d’alguna cosa tenen dret a fer allò que consideren amb el seu bé, fins i tot amb la política informativa. Com també ho tindrà la nova propietat… I la futura. L’alcoià comú queda apartat del sistema i això també pot tenir conseqüències en l’avenir del nostre gloriós CD Alcoiano. Caldrà recordar-ho.

    Enhorabona, molta sort i felicitacions a tothom per la trajectòria esportiva de l’equip, siga quina siga en el futur. De vegades la victòria depén de factors aleatoris.

*https://cadenaser.com/comunitat-valenciana/2022/10/14/el-accionariado-local-del-alcoyano-vende-a-la-propuesta-nacional-radio-alcoy/