CREUERS O DESTRUCTORS?

Divendres, instants després de les set i mitja del matí, transitava per la carretera de La Cantera, aquella on en una altra època el meu oncle baixava a cent vint per hora al seu quatre llaunes, i ara tothom, o quasi, circulem a cinquanta, gràcies als meravellosos radars.

Perspectiva del port d'Alacant amb un creuer atracat /Mario Candela

La vista era espatarrant. Un creuer havia entrat al port d’Alacant, un altre estava de camí a la bocana i un tercer, una mica més xicotet, em va semblar des de la llunyania, romania ja atracat. Vaig tenir la pensada sobtada d’aturar el cotxe i fer quatre fotos quan, amb dol, vaig recordar que l’aparell fotogràfic portàtil que utilitze de tarda en tarda havia quedat a casa.

Així que vaig seguir la baixada i l’entrada al Postiguet fins a arribar a la parròquia de Sant Blai, on vaig aparcar. Divendres és el dia de tornada a casa: el vint-i-u i el Tram queden al marge del projecte diari, que conclou a peu, per davant de l’IES Miguel Hernàndez, vers el Jorge Juan, on estava la gran sorpresa: Un creuer havia atracat

Insòlita perspectiva a Alacant / M. C.

precisament al final del passeig Doctor Gadea i Canalejas, amb la qual cosa la perspectiva des de l’institut era espectacular: semblava que la ciutat hagués crescut de sobte cap al sud. Llàstima de càmera!!

A més a més, l’altre creuer estava fent les maniobres, avant i enrere, com un sis-cents de l’època en blanc i negre que ens ha llegat Chola Arjones, més cap a Llevant, amb la qual cosa l’espectacle estava assegurat. Un xic de sol, al final de l’albada d’una jornada que esdevindria trista i mullada, almenys en Alcoi, va tancar el cercle d’un començament d’un dia diferent. És temps d’avaluacions i tots, alumnes, directius i ensenyants, necessitem moments de détente, com diria un castís francés.

    Mentrestant, supose, perquè no ho vaig veure, que els viatgers dels grans vaixells deixaven a poc a poc el niu i nosaltres repreníem les activitats quotidianes, va sorgir un cert debat. Hi ha companys que viuen al centre d’Alacant; pocs, perquè és una mica com en Alcoi, on gairebé tots hem marxat als barris, amb pisos més amplis i amb més lluminositat; més confortables, tal vegada. Aquestes persones viuen permanentment la realitat del turisme i, per això, vam seguir amb cert interés la demanda judicial que es va plantejar fa un any contra el soroll al nucli antic, amb terrasses que s’han constituït com a part essencial del paisatge urbà, i que són una locomotora econòmica molt forta. Encara que, a quin preu? Els veïns, com deia, van tractar de posar ordre, però un defecte de forma ho va impedir. Que coses, quina manera de deixar de costat les realitats que viuen els residents, que pateixen l’ambient festiu dia i nit!

    Quatre mil persones van

Un altre creuer maniobra al port / M. C.

desembarcar divendres -segons vaig llegir a la nit al Diari iNFORMACION- que van deixar 200.000 euros en una jornada. A quin cost? Es preguntava al matí un docent que viu a l’epicentre del nucli antic. A quin preu per a la ciutat, per a la vida quotidiana dels veïns? És una reflexió poc optimista, perquè allò que interessa, i més encara ara que les coses comencen a anar molt malament, és el rendiment econòmic. Les molèsties a les persones, les incomoditats dels veïns, l’ecosistema, tot això és secundari. Sempre hi ha un defecte de forma a l’abast quan és necessari!

    En diuen creuers; jo veig destructors (i Dani, un conegut profe, ho va prendre literalment: pensava que la sisena flota ianqui havia arribat a Alacant!).

BALADA TRISTA DE CINEMA

Així que vaig llegir dies enrere que la Colònia Requena d’Alacant s’havia transformat en un poble d’Afganistan per a un rodatge cinematogràfic, vaig pensar ipso facto en la coneguda Balada triste de trompeta, que va aprofitar el 2010 l’enfonsament general d’un barri d’Alcoi, El Partidor, per a filmar una ciutat bombardejada.

En Alacant el debat s’ha engegat arran que l’Ajuntament haja llançat les campanes al vol pel rendiment econòmic del projecte, que ha suposat 2,5 milions en ingressos; en Alcoi, perquè es va ajornar la cascada de demolicions d’immobles en procés d’enfonsament a fi de permetre l’execució del projecte d’Alex de la Iglesia.

Imatge del rodatge a Alcoi / Wikipèdia Commons

Personalment, en llegir la notícia inicial de la filmació de The Interpreter, vaig pensar el mateix que al seu moment a Alcoi: la patètica imatge que es trasllada al món de dues ciutats que es projecten com a modernes, avançades, digitals, smarts cities i moltes definicions en anglés més per a mi incomprensibles. I els veïns? Contents per la imatge?

Que es puga dir que Alacant té un barri que passa per un poble perdut d’Afganistan… no veig on pot estar la bona publicitat; com tampoc que en la ciutat més tecnològica de la galàxia coneguda hi haja un nucli antic apte per a ambientar les conseqüències d’un bombardeig com els de la Guerra Civil. Ah! He descobert que ambdues ciutats participen en el programa Smart City!

Ja sé que els ajuntaments -en aquests casos en concret, tots dos gestionats pel mateix partit- i els polítics intenten vendre les coses bones,

Acte de Smart City /Ajuntament d'Alacant

però de vegades la caterva d’assessors de premsa i imatge hauria de pensar un xic abans de promocionar accions que poden tenir un doble sentit.

En tercer lloc, no he pogut deixar de recordar quan, a finals dels anys setanta, en una altra vida, el meu difunt col·lega Vicent Valls va viure a la colònia Santa Isabel, lloc on també podria haver-se filmat un cúmul de pel·lícules i no precisament d’ambientació positiva.

PD Els veïns del Partidor van interpel·lar Alex de la Iglesia durant el rodatge. El director els va atendre amb cordialitat i els va convidar a dinar o a sopar, els va explicar el projecte i va deixar clar que ell mai havia sol·licitat ajornar demolicions i crear mal ambient ni res que semblara. Pel que se’m va contar, oficial i cavaller. Altres en podrien aprendre.

LES DONES TÈCNIQUES TAMBÉ SÓN VÍCTIMES

Portada del Diario INFORMACION

Sí, efectivament, el dia onze de febrer el dediquem a les dones tècniques, a fomentar un aspecte molt important de la igualtat social; és a dir, que les enginyeries i la formació tècnica en general no és com el Soberano que era “cosa de hombres” o com el futbol -que ja no ho és- sinó que està a l’abast de qualsevol persona, siga quin siga el seu sexe. Però aquest article no va d’això, va del costat obscur de la vida, va de la mort, de la violència masclista, que no deixa de costat cap dona, siga llesta o ignara, operària del tèxtil o enginyera aeroespacial. Cap ni una està segura en aquesta societat que hem creat.

Vull parlar concretament de Sorina Peternac, que era “una persona que tenia les idees molt clares, lluitava de valent per aconseguir allò que volia”, com va declarar Dario, un dels seus companys d’estudis al Campus d’Alcoi de la Universitat Politècnica de València (UPV), on aquesta dona va cursar els estudis d’Enginyeria Tècnica Industrial, especialitat d’Electrònica, que va concloure amb els premis al millor expedient i projecte de final de carrera. A més a més, acabava de trobar faena i n’estava “molt il·lusionada”, en paraules de la llavors directora del Campus Georgina Blanes.

Eren declaracions pòstumes, en finalitzar l’acte d’homenatge que li va oferir la UPV, perquè Sorina Peternac ja no hi era. El seu nuvi/parella l’havia assassinada a la Torre de les Maçanes i després havia esmicolat i cremat el cadàver. “No sé per què ho he fet… La volia” va afirmar l’home molt més tard, al judici. Són declaracions aproximades, de memòria, perquè no he volgut buscar les cròniques ni dedicar un segon a aquest individu, que, d’altra banda, va ser condemnat a allò que la llei preveu. Un càstig sempre insuficient.

Aquests fets van ocórrer l’octubre de 2013 i encara són vius perquè va ser l’esdeveniment més tràgic de la història del Campus… fins fa poc més d’una setmana, arran la mort de tres joves estudiants en un esgarrifós accident de trànsit quan es dirigien cap a Alcoi. I entre una cosa i altra, la directora Blanes va morir d’una sobtada malaltia. És la crònica negra del Campus d’Alcoi, per unes i altres causes.

    Sorina Peternac era romanesa, era una estudiant de primer nivell, amb les millors notes d’una carrera tècnica, i, no obstant això, es va convertir en una més de la llarguíssima i espantosa llista de les víctimes de la violència de gènere, on hi ha dones de totes classes i condicions. En aquest costat de la vida negre com l’eben, no hi ha cap mena de discriminació. La mort és igualitària.

Sorina Peternac

    Amb aquest text i mitjançant la persona de Na Sorina Peternac es simbolitza, es recorda i es ret homenatge a totes aquelles dones que han perdut la vida perquè un home s’ha considerat digne de prendre’ls-la.

Notes: 

-Les declaracions van estar fetes al Diario INFORMACION el 27 d’octubre de 2013 i les va recollir la periodista Maribel Vicedo.

-La difusió de la fotografia del premi de Sorina Peternac per l'esmentat diari va permetre personalitzar a les víctimes, que així deixen de ser estadístiques i continuen sent les persones que eren.

-Haver conegut a Georgina, la filla de l’enyorada directora, ha sigut una de les grans satisfaccions que he tingut en la meua actual etapa professional.

*Aquest article va estar publicat pel Diario INFORMACION dijous 10 de febrer, sense la part final de les acotacions.

A LA CAZA DE LAS MUJERES CIENTÍFICAS

El IES Jorge Juan, el primero que se creó en la provincia de Alicante en noviembre de 1845 ha puesto en marcha una campaña: "Se buscan científicas que estudiaron en el IES Jorge Juan", con motivo de la celebración del Día Internacional de la Mujer y la Niña en la Ciencia el 11 de febrero.

Docentes del Jorge Juan en uno de los talleres / M. C.

El centro ha realizado un llamamiento vía Instagram a sus antiguas graduadas que o bien estudien una carrera técnica o bien tengan una profesión con estas características. Para ello, se ha realizado un vídeo por la comisión de Igualdad del centro, que está siendo distribuido a través de Instagram y también de la revista digital del IES.

El objetivo no es otro que "nos ayudes a inspirar a nuestras futuras científicas y que con tu ejemplo nuestras alumnas conozcan las carreras", señala el proyecto.

La noveldense Ana Martínez Cantó,

Programa del concierto

coordinadora de Biobanco ISABIAL (Instituto de Investigación sanitaria y biomédica de Alicante) ha protagonizado una jornada de divulgación científica para alumnos de 1º de ESO, explicando como trabajan en este banco de biodatos.

El viernes, dos alumnas del Conservatorio Superior de Música, Paula Serrano Alonso y Belén de la Sagra Lafuente, ofrecieron un concierto a la guitarra y el violoncelo, respectivamente, con obras de Nin i Falla.

Si puedes colaborar en la difusión con una publicación, te lo agradeceríamos.

Muchas gracias!

Aquí tenéis los enlaces a la revista digital del IES y a Instagram.

https://revistaiesjorgejuan.wordpress.com/2022/02/03/se-buscan-cientificas-que-estudiaron-en-el-ies-jorge-juan/

 ttps://www.instagram.com/p/CZZxNKrDqZW/?utm_source=ig_web_button_share_sheet

L'EDUCACIÓ EN TEMPS DE PANDÈMIA

Imatge d'un claustre / M. Candela

El denou de gener, dia de Sant Màrius, per cert, el Diario INFORMACION va publicar a la web un text meu on tractava de reflectir l'ambient, el context pedagògic, en què s'havien desenvolupat les classes en l'IES Jorge Juan d'Alacant la primera setmana lectiva de gener, després de díhuit dies sense activitat, amb una situació greu de pandèmia i amb una situació meteorològica molt difícil.

Ací us adjunte l'enllaç, per si de cas vos resulta interessant.

https://www.informacion.es/opinion/2022/01/19/alumnos-son-heroes-61711951.html

Simplement, una aportació complementària: vaig oblidar escriure que, a banda dels altres inconvenients, està el de les ulleres perpètuament entelades, és a dir, cobertes de baf, amb les dificultats que això comporta.

Continuarem informant...

MERLÍ (EN CINC LÍNIES)

¿Realitat o ficció? ¿Una barreja?

"Merlí" / wikipèdia

Una mica de cada, pense jo. ¿Els instituts i la vida quotidiana són així? Doncs, sí i no. Al primer capítol de Merlí trobem elements de la vida real, com adults obligats a viure a cals pares, separacions matrimonials, incomprensions amb els fills, i també dels instituts: professors amb iniciativa, directors preocupats, ensenyants que dormen fins a les ovelles, el microcosmos dels alumnes… Ficció i també realitat.*

*Activitat escolar fixada a cinc línies de text.

L’HOME QUE ENTENIA DE FUTBOL

Lorenzo entrevista a Juan Pérez Aura /Arxiu M. d'Alcoi

He conegut persones expertes en futbol, gent coneixedora dels mil i un detalls d’aquest esport. I que dir ara dels joves, adolescents, que coneixen noms i miracles dels jugadors de moda, molt millor que qualsevol matèria de classe. A mi em passava també, és clar, però amb els jugadors d’escacs…El periodista/locutor Lorenzo Rubio va ser el meu mestre.
    Al futbol, al gloriós Collao, seiem junts, primer en una llotja, al costat de la presidència, i més tard enmig de la tribuna. Al principi amb Jordi Alentado i posteriorment sols. Ell feia les cròniques per a La Verdad i jo per a l’Agència EFE.

Lorenzo Rubio entenia de futbol com ningú. De vegades s’emprenyava bastant. “Fíjate”, em deia als deu minuts del partit, “el número 7 de los otros nos está machacando; mira como nadie lo para. ¿Qué hace el míster que no lo arregla? Es fácil, sube a este, baja al otro y lo apaña”. I s’emprenyava més encara quan l’entrenador, en aquell temps Juan Muñoz o Luiche, mitja hora més tard feia exactament el que ell havia indicat. “¿Ahora, ahora?”, cridava.

El partit era l’excusa per xarrar. Ens passàvem llibres i ell era un apassionat de la lectura, especialment de Salman Rushdie, que adorava, abans que fóra condemnat pels integristes islàmics i obligat a viure amagat i protegit. Jo aprenia i anava fent cròniques fins que va arribar l’estiu i em va demanar que el substituïra en la corresponsalia de La Verdad durant el mes de juliol. M’ho va vendre molt fàcil: envies cada dia una crònica i tranquil… Més tard em va aclarir que això de treure notícies diàriament no era bufar i fer ampolles, sinó aixecar pedres una rere altra fins que trobares algun tresor, més o menys important.

L'última foto, quatre anys enrere

    Va ser el principi. Després, vam ser amics-competidors, però sempre ens retrobàvem més relaxadament a El Collao, fins que la meua etapa esportiva va concloure, encara que la relació es va convertir en diària per causa de la feina que compartíem i per la que ens disputàvem.

Un dia va decidir que ja n’hi havia prou de sortir del llit cada dia a les 5.30 hores i marxar cap al carrer La Cordeta a fi que tots els alcoians tinguérem la informació local i meteorològica que ens permetia arrancar el dia. Era un ritu per a ell i per a la ciutadania, amb Ràdio Alcoi com a nexe comú. Des de llavors, ens vam veure de tarda en tarda: un dia a la Fira de Cocentaina, un altre al concert d’Any Nou, on, precisament, ens vam fer una foto (em negue a utilitzar l’anglicisme obligat), l’última. Ara fa quatre anys. Un mes després li vaig comunicar que començava a treballar de professor i encara tinc gravat en la memòria el seu comentari: “No te deseo suerte, no la necesitas”.

Eixe era Lorenzo Rubio Orsi.