LES DONES TÈCNIQUES TAMBÉ SÓN VÍCTIMES

Portada del Diario INFORMACION

Sí, efectivament, el dia onze de febrer el dediquem a les dones tècniques, a fomentar un aspecte molt important de la igualtat social; és a dir, que les enginyeries i la formació tècnica en general no és com el Soberano que era “cosa de hombres” o com el futbol -que ja no ho és- sinó que està a l’abast de qualsevol persona, siga quin siga el seu sexe. Però aquest article no va d’això, va del costat obscur de la vida, va de la mort, de la violència masclista, que no deixa de costat cap dona, siga llesta o ignara, operària del tèxtil o enginyera aeroespacial. Cap ni una està segura en aquesta societat que hem creat.

Vull parlar concretament de Sorina Peternac, que era “una persona que tenia les idees molt clares, lluitava de valent per aconseguir allò que volia”, com va declarar Dario, un dels seus companys d’estudis al Campus d’Alcoi de la Universitat Politècnica de València (UPV), on aquesta dona va cursar els estudis d’Enginyeria Tècnica Industrial, especialitat d’Electrònica, que va concloure amb els premis al millor expedient i projecte de final de carrera. A més a més, acabava de trobar faena i n’estava “molt il·lusionada”, en paraules de la llavors directora del Campus Georgina Blanes.

Eren declaracions pòstumes, en finalitzar l’acte d’homenatge que li va oferir la UPV, perquè Sorina Peternac ja no hi era. El seu nuvi/parella l’havia assassinada a la Torre de les Maçanes i després havia esmicolat i cremat el cadàver. “No sé per què ho he fet… La volia” va afirmar l’home molt més tard, al judici. Són declaracions aproximades, de memòria, perquè no he volgut buscar les cròniques ni dedicar un segon a aquest individu, que, d’altra banda, va ser condemnat a allò que la llei preveu. Un càstig sempre insuficient.

Aquests fets van ocórrer l’octubre de 2013 i encara són vius perquè va ser l’esdeveniment més tràgic de la història del Campus… fins fa poc més d’una setmana, arran la mort de tres joves estudiants en un esgarrifós accident de trànsit quan es dirigien cap a Alcoi. I entre una cosa i altra, la directora Blanes va morir d’una sobtada malaltia. És la crònica negra del Campus d’Alcoi, per unes i altres causes.

    Sorina Peternac era romanesa, era una estudiant de primer nivell, amb les millors notes d’una carrera tècnica, i, no obstant això, es va convertir en una més de la llarguíssima i espantosa llista de les víctimes de la violència de gènere, on hi ha dones de totes classes i condicions. En aquest costat de la vida negre com l’eben, no hi ha cap mena de discriminació. La mort és igualitària.

Sorina Peternac

    Amb aquest text i mitjançant la persona de Na Sorina Peternac es simbolitza, es recorda i es ret homenatge a totes aquelles dones que han perdut la vida perquè un home s’ha considerat digne de prendre’ls-la.

Notes: 

-Les declaracions van estar fetes al Diario INFORMACION el 27 d’octubre de 2013 i les va recollir la periodista Maribel Vicedo.

-La difusió de la fotografia del premi de Sorina Peternac per l'esmentat diari va permetre personalitzar a les víctimes, que així deixen de ser estadístiques i continuen sent les persones que eren.

-Haver conegut a Georgina, la filla de l’enyorada directora, ha sigut una de les grans satisfaccions que he tingut en la meua actual etapa professional.

*Aquest article va estar publicat pel Diario INFORMACION dijous 10 de febrer, sense la part final de les acotacions.

A LA CAZA DE LAS MUJERES CIENTÍFICAS

El IES Jorge Juan, el primero que se creó en la provincia de Alicante en noviembre de 1845 ha puesto en marcha una campaña: "Se buscan científicas que estudiaron en el IES Jorge Juan", con motivo de la celebración del Día Internacional de la Mujer y la Niña en la Ciencia el 11 de febrero.

Docentes del Jorge Juan en uno de los talleres / M. C.

El centro ha realizado un llamamiento vía Instagram a sus antiguas graduadas que o bien estudien una carrera técnica o bien tengan una profesión con estas características. Para ello, se ha realizado un vídeo por la comisión de Igualdad del centro, que está siendo distribuido a través de Instagram y también de la revista digital del IES.

El objetivo no es otro que "nos ayudes a inspirar a nuestras futuras científicas y que con tu ejemplo nuestras alumnas conozcan las carreras", señala el proyecto.

La noveldense Ana Martínez Cantó,

Programa del concierto

coordinadora de Biobanco ISABIAL (Instituto de Investigación sanitaria y biomédica de Alicante) ha protagonizado una jornada de divulgación científica para alumnos de 1º de ESO, explicando como trabajan en este banco de biodatos.

El viernes, dos alumnas del Conservatorio Superior de Música, Paula Serrano Alonso y Belén de la Sagra Lafuente, ofrecieron un concierto a la guitarra y el violoncelo, respectivamente, con obras de Nin i Falla.

Si puedes colaborar en la difusión con una publicación, te lo agradeceríamos.

Muchas gracias!

Aquí tenéis los enlaces a la revista digital del IES y a Instagram.

https://revistaiesjorgejuan.wordpress.com/2022/02/03/se-buscan-cientificas-que-estudiaron-en-el-ies-jorge-juan/

 ttps://www.instagram.com/p/CZZxNKrDqZW/?utm_source=ig_web_button_share_sheet

L'EDUCACIÓ EN TEMPS DE PANDÈMIA

Imatge d'un claustre / M. Candela

El denou de gener, dia de Sant Màrius, per cert, el Diario INFORMACION va publicar a la web un text meu on tractava de reflectir l'ambient, el context pedagògic, en què s'havien desenvolupat les classes en l'IES Jorge Juan d'Alacant la primera setmana lectiva de gener, després de díhuit dies sense activitat, amb una situació greu de pandèmia i amb una situació meteorològica molt difícil.

Ací us adjunte l'enllaç, per si de cas vos resulta interessant.

https://www.informacion.es/opinion/2022/01/19/alumnos-son-heroes-61711951.html

Simplement, una aportació complementària: vaig oblidar escriure que, a banda dels altres inconvenients, està el de les ulleres perpètuament entelades, és a dir, cobertes de baf, amb les dificultats que això comporta.

Continuarem informant...

MERLÍ (EN CINC LÍNIES)

¿Realitat o ficció? ¿Una barreja?

"Merlí" / wikipèdia

Una mica de cada, pense jo. ¿Els instituts i la vida quotidiana són així? Doncs, sí i no. Al primer capítol de Merlí trobem elements de la vida real, com adults obligats a viure a cals pares, separacions matrimonials, incomprensions amb els fills, i també dels instituts: professors amb iniciativa, directors preocupats, ensenyants que dormen fins a les ovelles, el microcosmos dels alumnes… Ficció i també realitat.*

*Activitat escolar fixada a cinc línies de text.

L’HOME QUE ENTENIA DE FUTBOL

Lorenzo entrevista a Juan Pérez Aura /Arxiu M. d'Alcoi

He conegut persones expertes en futbol, gent coneixedora dels mil i un detalls d’aquest esport. I que dir ara dels joves, adolescents, que coneixen noms i miracles dels jugadors de moda, molt millor que qualsevol matèria de classe. A mi em passava també, és clar, però amb els jugadors d’escacs…El periodista/locutor Lorenzo Rubio va ser el meu mestre.
    Al futbol, al gloriós Collao, seiem junts, primer en una llotja, al costat de la presidència, i més tard enmig de la tribuna. Al principi amb Jordi Alentado i posteriorment sols. Ell feia les cròniques per a La Verdad i jo per a l’Agència EFE.

Lorenzo Rubio entenia de futbol com ningú. De vegades s’emprenyava bastant. “Fíjate”, em deia als deu minuts del partit, “el número 7 de los otros nos está machacando; mira como nadie lo para. ¿Qué hace el míster que no lo arregla? Es fácil, sube a este, baja al otro y lo apaña”. I s’emprenyava més encara quan l’entrenador, en aquell temps Juan Muñoz o Luiche, mitja hora més tard feia exactament el que ell havia indicat. “¿Ahora, ahora?”, cridava.

El partit era l’excusa per xarrar. Ens passàvem llibres i ell era un apassionat de la lectura, especialment de Salman Rushdie, que adorava, abans que fóra condemnat pels integristes islàmics i obligat a viure amagat i protegit. Jo aprenia i anava fent cròniques fins que va arribar l’estiu i em va demanar que el substituïra en la corresponsalia de La Verdad durant el mes de juliol. M’ho va vendre molt fàcil: envies cada dia una crònica i tranquil… Més tard em va aclarir que això de treure notícies diàriament no era bufar i fer ampolles, sinó aixecar pedres una rere altra fins que trobares algun tresor, més o menys important.

L'última foto, quatre anys enrere

    Va ser el principi. Després, vam ser amics-competidors, però sempre ens retrobàvem més relaxadament a El Collao, fins que la meua etapa esportiva va concloure, encara que la relació es va convertir en diària per causa de la feina que compartíem i per la que ens disputàvem.

Un dia va decidir que ja n’hi havia prou de sortir del llit cada dia a les 5.30 hores i marxar cap al carrer La Cordeta a fi que tots els alcoians tinguérem la informació local i meteorològica que ens permetia arrancar el dia. Era un ritu per a ell i per a la ciutadania, amb Ràdio Alcoi com a nexe comú. Des de llavors, ens vam veure de tarda en tarda: un dia a la Fira de Cocentaina, un altre al concert d’Any Nou, on, precisament, ens vam fer una foto (em negue a utilitzar l’anglicisme obligat), l’última. Ara fa quatre anys. Un mes després li vaig comunicar que començava a treballar de professor i encara tinc gravat en la memòria el seu comentari: “No te deseo suerte, no la necesitas”.

Eixe era Lorenzo Rubio Orsi.

DJOKOVIC: CRÒNICA D'UNA IMPRUDÈNCIA

 

Djokovic /wikipèdia commons

Aquest estiu, ens haguera fet molta il·lusió tornar a França, però no ho vam fer. És complicat gestionar això de la Covid-19: sols a Espanya tenim díhuit normatives, una per cada comunitat autònoma. Per aquest motiu i també per seguretat van romandre a casa, com també a Nadal.

    A partir d’aquesta consideració, resulta senzill comprendre que ha passat amb l’assumpte Djokovic en Austràlia, un país on no es pot accedir si no estàs vacunat. Mirat des de la llunyania, era evident que l’absència de vacuna anava a posar problemes. No va ocórrer amb l’organització del torneig de tenis ni amb el govern regional, però sí amb la duana i immigració.

    Si l’objectiu del senyor Djokovic era jugar i eventualment guanyar el torneig, el seny recomanava posar-se la vacuna. Així, haguera tingut l’oportunitat de ser l’home amb més torneigs importants guanyats de la història, mentre que ara és un deportat de l’Austràlia.

ELS REIS D'ORIENT DE PAPELERAS REUNIDAS (I DE LA CAM)

En la infantesa, el 6 de gener era una festa molt contradictòria, amb sentiments oposats. Cal situar-se en el context d'Alcoi. Els xiquets estàvem en vacances des de la vespra de Nadal i tornàvem a les classes el 7 de gener, com ara, encara que enguany siga excepcional en alguns llocs.

Una de les celebracions de Papereres Reunides

    La mainada pot ser que rebera algun detall pel sant, que se celebrava per damunt de l'aniversari, o per l'estiu, però els únics regals de l'any els portaven els Reis d'Orient, en la nit del 5 de gener. Era el dia de les nancys, els escalestrics, els fuertes Comansi, l'Exin Castillos i altres joguines de moda, que els nostres pares s'esforçaven a comprar en les vespres, al Globo i altres botigues tradicionals de la ciutat.

    En aquells temps, on els regals eren dels Reis i els nadons els enviaven de París, el 6 de gener tenia el seu ritual, en alguns casos més carregat de programació. Era, efectivament, l'últim dia de vacances: després de dos setmanes d'inactivitat, d'oci i d'espera de l'arribada dels Reis d'Orient, tan sols teníem l'emoció de les estrenes, normalment en bitllets nous de trinca i que ens duraven tres dies: el vint-i-set de desembre eren ritualment ingressats en la llibreta infantil del Monte de Piedad.

Els reis de "Papeleras" marxen cap al teatre dels Salesians

    Parlava amb algú d'aquest tema aquestos dies: les famílies tractaven d'aconseguir bitlleteria nova, en pessetes i duros, per als obsequis. Ah! I que quede clar, en aquell temps hi havia famílies que muntaven l'arbre de Nadal, però de Papà Noel i Sant Nicolau i tot això, nosaltres no en sabíem res.

Així que, després de les emocions de la nit del 5 de gener, on havíem recorregut les cases dels iaios, es despertàvem i cap als joguets, sense ni prendre el got de llet. La cosa, no obstant això, canviava ràpidament, perquè calia mudar-se per a anar a la festa dels Reis de Papeleras Reunidas, on anaven Melcior, Gaspar i Baltasar, que encara no havien marxat de la ciutat, i entregaven obsequis als fills dels treballadors. Era un acte que organitzava el grup d'empresa, habitualment al teatre dels salesians.

    Més tard, tocava dinar familiar, normalment en casa d'uns iaios, i una vegada a casa encara no podíem gaudir dels joguets, perquè calia desmuntar el pessebre i guardar-lo en les caixes fins l'any vinent. El que deia: dos setmanes menjant-se els dits i sense haver pogut gaudir d'ells, i l'endemà a costura, com diuen en la nostra terra.

Baltasar entrega un obsequi a una xiqueta

    Aquest esdeveniment també se celebrava en el Monte de Piedad-CAM, que, per cert, compartia president en la persona de Jorge Silvestre Andrés. Hui, aquest matí, encara es reuneixen per esmorzar membres del grup d'empresa, en record de la que era la festa més multitudinària de l'any.

    Eren altres temps, distints, segurament millors en alguns aspectes i no tant en altres.

...................................

Vos adjunte el text d'un article al·lusiu que va publicar el Diari INFORMACION, el 4 de gener de 2017, que aporta més informació d'aquestos actes.

Los Reyes de “Papeleras” y la CAM

Las grandes empresas, como la productora del “Bambú” o el Monte de Piedad, organizaban actos con regalos para sus hijos el 6 de enero.

Mario Candela

Primero desfilaban Les Pastoretes, luego llegaba el Embajador Real y, por último, los Reyes Magos hacían su entrada en Alcoy en la tarde del 5 de enero.

Una de les celebracions de la CAM

Pero ahí no acababa la celebración, ya que el día 6 por la mañana -como sigue ocurriendo hoy en día- Melchor, Gaspar y Baltasar efectuaban actividades solidarias. Aquí se cerraba el programa oficial, pero paralelamente había otras actividades, algunas de gran calado, como era las fiestas de las grandes empresas, que repartían juguetes a los hijos de los trabajadores, en este caso desaparecidas.

Uno de los eventos más importantes y con más tradición era la llegada de los Reyes Magos de Papeleras Reunidas, SA, una fiesta que se celebró durante muchos años, la última el 6 de enero de 1984. La prestigiosa e histórica mercantil alcoyana desaparecería en julio de ese mismo año, dejando tras de sí un hueco industrial muy importante tanto para la ciudad como para el conjunto de las comarcas de l’Alcoià-Comtat.

Els actes del Monte de Piedad-CAM eren multitudinaris

El acto era sencillo. Reunía a los trabajadores de Papeleras con sus familias y a los Reyes Magos con algunos pajes -todos, miembros de la empresa-. El contestano José Luis Cortell, responsable de la organización durante mucho tiempo, ha recordado estos días que el acto estaba a cargo del grupo de empresa. Se compraban juguetes de moda para los niños y muñecas para las niñas y “detalles” para las mamás, que entregaban los reyes, en muchos casos entre las lágrimas de los más pequeños. Era una mañana familiar y festiva, animada con música -los reyes llegaban acompañados de “L’Entrà dels Reis”-, globos y confeti. Las imágenes de la época, vistas hoy en día, incluso permiten constatar los juguetes que estaban de moda en otros tiempos.

Els reis d'Orient de 2013 en l'acte del Monte de Piedad

El Monte de Piedad y Caja de Ahorros de Alcoy y su posterior heredera la CAM también señalaba de manera muy especial el 6 de enero, con un acto multitudinario que también organizaba su grupo de empresa. La fisonomía era muy similar al anterior, con el propio Monte de Piedad -hoy, CADA- como marco, pero también la residencia Pintor Sala o el edificio del centro Ovidi Montllor, que era de su propiedad, recuerda Adolfo Seguí, destacado miembro del colectivo. El acto dejó de celebrarse tras la desaparición de la entidad de ahorro.

“Primero lo hacíamos en el salón de actos del sindicato, pero el marco más habitual era el teatro de los salesianos. Una vez también lo organizamos en Cocentaina”, señala José Luis Cortell sobre Papeleras. A la vez recuerda que el grupo de empresa efectuaba muchas actividades durante el año, incluyendo viajes, estancias en residencias de educación y descanso y competiciones múltiples, hasta de ajedrez. De hecho, un equipo de Papeleras participó en el Campeonato de España por equipos de 1965, que ganaría el Club Ajedrez Alcoy.

*Les fotos han estat cedides pels senyors Cortell i Olcina i també són de l'arxiu de l'autor.