domingo, 19 de septiembre de 2021

LA GUÀRDIA PRETORIANA DEL CENTRE D'ESPORTS

Han passat molts anys, molts, però allò de Los viejos guerreros nunca mueren té significat complet quan donem un cop d’ull cap al Centre d’Esports d’Alcoi, tal com s’ha pogut comprovar recentment arran d’una trobada o retrobada a la casa de Miguel Valor, amb el Postiguet alacantí com a testimoni mut.


És hi va parlar d’esports, evidentment, però també de política, de l’Ajuntament, de la visita d’Adolfo Suárez, dels maldecaps de les campanyes de Trillo, d’episodis de la història alcoiana, com l’enfonsament del poliesportiu Francisco Laporta el 13 de gener de 1980, i de la CAPA i la CAM, però igualment es van contar anècdotes més o menys inconfessables que donarien per a omplir una enciclopèdia Salvat per fascicles.

Santi Botella i Octavio Fuentes
La cosa va començar molt bé, perquè resulta que el president del Barça, el senyor Joan Laporta, és de família alcoiana i concretament nebot de l’enyorada Polín Laporta. La primera en la frente, que diria un castís, perquè això pot explicar per què la també difunta Isabel-Clara Simó es va incorporar a la fallida candidatura independentista de Laporta, anys enrere. Aquesta va ser la revelació inicial de Miguel Valor, en la primera retrobada des que l’exalcalde d’Alacant està més o menys retirat, entre les innombrables joguines i els mil-i-un objectes dels seus néts.

Mentre passàvem el corredor, entre una exposició de pintura alacantina i alcoiana, amb tots els noms que podem suposar i alguns que jo desconeixia -de literatura en sé una mica; de pintura estic més bé peix- i arribàvem a la terrassa, amb la sinuositat gairebé camellística de Tabarca al Fons, a poc a poc van arribar els membres de la trobada. El primer, sense la moto, Santi Botella; darrere, Miguel Sarasa, i a continuació, Octavio Fuentes i Paco Couñago, que no és estrictament de la primera generació del Centre d’Esports, però sí dels pioners en la gestió i promoció esportiva, en part per la seua tasca en les activitats socials de l’extinta i enyorada CAPA (com també ho és la CAM).

Històrica foto dels pioners del Centre d'Esports / Arxiu Miguel Valor

Valor va reaparéixer amb àlbums de fotos, des de la prehistòria -Miguel en la puta mili, per citar-ne una- fins a l’actualitat més o menys contemporània, com l’homenatge que l’Ajuntament d’Alacant li va fer en deixar -no cal entrar en detalls mòrbids- l’Alcaldia. I tot això entre els comentaris, les anècdotes, en bona part a càrrec de Sarasa, del que jo coneixia poc aquest vessant. Es va recordar, evidentment a Antonio Pérez Francés, del Tir amb Arc; a Santi Blanquer, que sempre continuarà enganxat a la bicicleta; a Eduardo Latorre i a Jordi Valor Coloma, president del Club Ajedrez Alcoy i destacat membre de la junta del Centre d’Esports. Per descomptat, Rafa Priego va ser protagonista de rememoracions esportives i socials.

Tot això, mentre es mirava una foto d’aquelles que et fan pensar “que jóvens érem” i es parlava de tot i de res, com de la imatge de l’alcalde Alberto Emilio Garcia saludant-se amb Suárez o aquella de la celebèrrima baixada a la Cova Juliana en les 24 Hores de 1980, on el també enyorat Josep Albert Mestre va mostrar la seua predisposició a cantar el Cara el Sol o el que fos necessari per a eixir del pou on estava encallat.

Una celebració informal, però seriosa, una revisió d’aspectes desconeguts -i millor que romanen així durant els cinquanta anys reglamentaris dels secrets d’estat- de

Autofoto de Mario Candela, Miguel Sarasa i Miguel Valor
 la història, no sols esportiva, sinó social i política, de la ciutat i la província d’Alacant, en tant Couñago gairebé plorava mentre passàvem per la plaça Pius XII, on estava la seu de l’obra social de la CAPA i on es jugaven els campionats d’escacs. La tasca més complicada la va tenir Santi Botella, que va veure’s en l’obligació de trobar aparcament, la qual cosa es va resoldre favorablement, en tant recordàvem a un altre incombustible de les motos, recentment desaparegut: Paco Desamparados.

Ah! Amenacen de repetir l’experiència. Per si de cas, portaré la gravadora!

Platja Sant Joan / 31 d’agost de 2021


martes, 14 de septiembre de 2021

TRIBULACIONS D'UNA XICA JOVE A PARÍS

Nancy Huston /Wp Commons

LA SEDUCTORA

(La dragueuse, a l'original)

“Estàs sola?” Fins que he eixit, aquests últims anys, de la categoria

GXJ (=JJF=jolie jeune femme=guapa xica jove*), les frases ximples dels captivadors francesos han sigut un dels aspectes més inevitables i més molestos de la meua vida quotidiana. No obstant això, m’encanta seduir! Però mai he pogut acostumar-me a eixe trencament repetit de la meua bombolla d’intimitat, l’inestimable anonimat dels passejants. Una xica jove que va pel carrer llegint una carta -”Són bones, les novetats?” - menjant un sandvitx -”Me’n dones un mosset?”- està contínuament sotmesa a eixes no-cites. “Estàs sola?” - No, però hauria volgut tant ser-ho…” O sinó? -sense paraules- on se la taladra de part a part amb la mirada pel pur plaer de veure-la envermellir i girar la mirada, no sabent on amagar-se. M’ha calgut arribar a la quarantena per a conquerir, als carrers de París, eixa llibertat que qualsevol xicon de quinze anys pren com un dret.

*nota del traductor.


NANCY HUSTON

Escriptora canadenca establerta a París des de 1973 i que ha publicat nombrosos llibres de narrativa, assaig i teatre. Als llibres Nord Perdu i Douze France, editats conjuntament per Actes Sud en 2004, analitza la situació d’una persona que canvia de país i de llengua i de les dificultats d’adaptació que pateix, tant socials com lingüístiques.

La seductora forma part de Douze France, un mosaic lingüístic i social amb les tribulacions d’una dona -primer més jove, després més adulta- a París, entre 1973 i 1998, i expressa la dura vida quotidiana d’una xica jove solitària. Més difícil del que sembla.


* Traducció del francés de l'autor del Bloc.

domingo, 29 de agosto de 2021

LA INSÍGNIA DE L'ASCENS

Insígnia de l'ascens de 1967
En un lloc de la casa, del qual no puc recordar el nom, va aparéixer recentment una joia de la història moderna d’Alcoi, concretament del vessant esportiu i social, la qual cosa vol dir el futbol, el nostre gloriós C. D. Alcoyano. De manera específica, en un petit calaix, on la gent acostuma a guardar anells o arracades, però que en aquest cas contenia una insígnia i no una qualsevol: la que el president Juan Pérez Aura va fer fabricar per commemorar l’ascens a la 2a Divisió que es va aconseguir a la primavera del 1967.

Després de la famosíssima victòria contra l’Olot, la ciutat va esclatar en una festa, perquè havien transcorregut més de quinze anys des de l'excels cicle en la 1a Divisió i l’esperança d’una nova etapa en l’elit obria les portes. En fet, la temporada següent l’equip blanc-i-blau es va quedar a prop del retorn a la màxima categoria; no obstant això, la felicitat seria de curta durada, perquè la 3a Divisió tornaria aviat i fins i tot hi hauria un recorregut negre i llarg en la Regional Preferent.

Però, això hui no toca. La reaparició de la insígnia -que denota el pas de més de mig segle- és un bon presagi davant d’una temporada que l’equip ha començat amb bon peu i que fins i tot ha tingut la capacitat de marcar un penal, a càrrec del jugador Jona, la qual cosa la selecció espanyola… crec que això tampoc toca…

Banderí o pendó commemoratiu

Tot açò, a més a més, succeïa el dia que El Collao commemorava el seu centenari. Déu-n'hi-do!

Ara queda, a poc a poc, consolidar l’equip i veure si, a l’horitzó, es pot atansar l’objectiu del retorn a la 2a Divisió, encara que la força dels oponents ho farà difícil.

Siga com siga, després del que va passar mesos enrere amb el Real Madrid i la Copa del Rei, qualsevol proesa entra en el territori d'allò que és possible!

miércoles, 25 de agosto de 2021

EL LLISTAT DE CARRERS DE LA CROADA EN ALCOI

Sembla que les denominacions de llocs -els carrers, en particular- estan de moda: Enric Valor a Mutxamel, Millan Astray a Madrid i també Isabel-Clara Simó a Alcoi. És possible que siguen els temps que corren que fomenten l'avorriment i busquem fórmules de debat.

La realitat és que a eixe joc podem jugar-hi tots i és un bon moment per recordar que a Alcoi hi ha encara 31 carrers dels 49 que el bàndol franquista va imposar el 20 de juliol de 1939, després d'haver retirat les plaques dels anteriors sense esperar que s'acordara la substitució. En molts casos, es recuperaven denominacions antigues.

L'estany dels ànecs a la Glorieta d'Alcoi / M. Candela
Actualment, passats huitanta-un anys, és una ocasió perfecta per analitzar si és ètic mantenir la denominació de carrers que van ser instaurats per la força de les armes, al marge que amb anterioritat hi estigueren. I parlem de carrers importants: Sant Nicolau, Sant Llorenç...

En abril de 2012 vaig signar al Diari INFORMACION un reportatge detallat al voltant d'aquest assumpte, que pense és un bon moment per rellegir i repensar.

https://www.informacion.es/alcoy/2012/04/29/alcoy-mantiene-63-calles-bando-6826174.html

Això que deia, gossera de finals d'agost, amb la mirada posada al nou curs, al tram-tram quotidià que diuen els francesos, i qüestions que susciten la mirada allunyada de l'actualitat.

domingo, 22 de agosto de 2021

LOS 200 DE LIBRERÍA ALCANÁ

La librería Alcaná, de Madrid, pero con servicio global a través de Iberlibro, tiene en su web una joya, una lista de los 200 libros más vendidos; es una iniciativa que permite no solo analizar cuáles son las obras más populares, sino también detectar posibles carencias en nuestro bagaje literario, o simplemente subsanar olvidos.
A mis primeros alumnos de Lengua Castellana y Literatura les explicaba -a mí, en general, me va más la literatura que la lengua- que el Quijote es la novela más leída de la literatura española y que en segundo lugar figura
Cien años de soledad
. En el instituto de Val d'Aran adquirí cierta fama porque uno de mis alumnos de 1º de ESO puso en el examen "Mil años de soledad"... Lo cual tenía su gracia. Esta situación se repite en la lista, con la popular La sombra del viento, del añorado Ruiz Zafón. Le sigue la Crónica de una muerte anunciada y a continuación va la primera traducción: El nombre de la rosa, de Umberto Eco.
Seguimos en el top 11 (luego explicaré porqué) con las dos joyas inmortales de Cela -La Colmena y La familia de Pascual Duarte- y entre ambas, La sonrisa etrusca, de José Luis Sampedro.
Delibes y Los Santos inocentes está en el puesto nueve, por delante de la esmeralda contemporánea que configura Los Pilares de la Tierra, de Ken Follet, traducida en este caso del inglés. ¿Por qué el número 11 lo incluyo en el Top 10? Porque es -¡nada más y nada menos!- Madame Bovary, de Flaubert, una de las piezas más estimadas de la literatura universal, en este caso traducida del francés.
A partir de ahí, encontramos 189 novelas más, hasta llegar a la 200, que por cierto es La guerra de los mundos, de H. G. Wells, un clásico de la ciencia ficción o de la literatura del siglo XX, porque a veces encasillar en subgéneros desmerece el valor de la obra, como podría suceder con las Crónicas Marcianas de Ray Bradbury que, por cierto, no figura en la lista. Sí está, en cambio, Frankenstein, de Mary Shelley.
Es evidente que, como cualquier lista, merece un análisis, que siempre será subjetivo, tanto por las obras que están como por las que no figuran e incluso por la posición que ocupan. Así, si Madame Bovary es la número once, Ulyses de James Joyce debería estar en un lugar equivalente, como mínimo, y nunca por detrás de la saga de Los hombres que no amaban a las mujeres de Stieg Larsson.
Para terminar, una reflexión. Hay literatura rusa, irlandesa, norteamericana, francesa, sueca, inglesa, italiana, alemana, etc. pero no hay ni una representación de la catalana, lo cual suscita un doble planteamiento. ¿Es desconocida la literatura catalana fuera de su ámbito lingüístico? ¿Sus obras carecen de calidad? En el primer caso es posible, no tengo capacidad para valorarlo, pero si está el Quijote podría perfectamente estar el Tirant lo Blanc, del que Cervantes -ese Cervantes- dijo que es "el mejor libro del mundo", o también La plaça del diamant, de Mercé Rodoreda, e incluso Matèria de Bretanya, de Carmelina Sánchez-Cutillas, por reflejar una contemporánea del territorio valenciano.
¡Ah! Y no está Marcel Proust.

Títulos más vendidos
54.- Odisea (Homero)
111.- La Ilíada (Homero)
174.- Wilt (Sharpe, Tom)

* Fotografías wikipedia: Librería Alcaná, García Márquez, el Quijote, Frankenstein,
Mercé Rodoreda y Camilo José Cela.