LA PROESA DE CONDUIR A 30 KM/H

Diumenge vam fer una proesa: passar l'Alameda i Gil-Albert a 30 quilòmetres per hora. Confesse que va ser difícil, perquè calia retenir el cotxe. Ah! I res d'un Rolls Royce continental: un 205 de tota la vida, amb motor d'anar per casa. És la nova normativa, encara que em resulta una mica difícil d'esbrinar la realitat: es diu que doble carril=50 per hora, però a la fàbrica del Serpis, a l'entrada des de Banyeres, posa 30, la qual cosa se suposa que és per al conjunt de la ciutat.

Res, que enfilada l'Alameda vam veure el senyal de 30 i allà que hi anàrem, entre segona i tercera marxa, que és complicat de guardar l'equilibri. Digne de veure allò que hi havia al nostre voltant: va haver-hi un que va fer una maniobra eslàlom a l'estil d'Alonso en els seus millors temps, amb una ziga-zaga espectacular.

Evidentment, vam arribar els últims, perquè a eixa velocitat, fins i tot els semàfors juguen en contra teua. Caldria un VAR per a ajustar les velocitats i fer justícia amb aquells que intenten seguir el pas de la legalitat, encara que resulte gairebé impossible.

A la tarda, segona etapa. Fer l'ascensió de La Beniata, on hi ha dos carrils de pujada, la qual cosa teòricament fixa els referits 50 per hora, però si marca 30 al conjunt de la ciutat i no es diu el contrari... Ho vaig aconseguir, encara que de vegades el cotxe muntava fins als 55 per hora: em va avançar el iaio de la mobylette amb el caliquenyo al llavi.

Nous temps, noves adaptacions.

Ah! I a l'autovia, cap a Múrcia/Cartagena, que són les meues, ja es deixava veure la nova normalitat. Més trànsit i un farciment de Fiat 500 pels voltants de l'aeroport, la qual cosa vol dir que el turisme ha tornat. 

UN HOME, UNA VEU, UNA ESGLÉSIA

De vegades, és millor cosir-se la boca, deixar el teclat i escoltar els mestres. Aquí tenim una bona mostra. Miguel Camarena,
membre de la Coral Polifònica Alcoiana, ha sigut l'encarregat de provar l'acústica de l'esglesia de Nuestra Señora del Consuelo, d'Altea, amb vista a un futur esdeveniment.

Amb l'oportú permís del retor, Miguel va interpretar a cappella un espectacular "Ave Maria" de Gounod, que li va valdre el "bravo" del sacerdot, que ho va escoltar bocabadat.

El que he dit. Millor veure i escoltar i gaudir de la portentosa veu del nostre tenor, el nostre mestre.

Teodorico y Suintila, dos reyes godos en Alcoy

¿Sabía usted que el nombre original de Alcoy era Alcoll y que la ciudad la fundó el líder cartaginés Halmilcar

Halmilcar, fundador de "Alcoll"

el año 236 antes de Cristo? ¿Tenía conocimiento de que los reyes godos Teodorico y Suintila visitaron Alcoy el 7 de octubre del 439 y el 1 de agosto del 627 después de Cristo respectivamente y que incluso ejecutaron obras? Pues siga leyendo...

El estudio de la historia en ocasiones depara sorpresas, como ocurre con la lectura de un curioso libro, la "Guía del forastero en Alcoy", editada por Jose Martí Casanova en 1864, consultada en la edición facsímil que efectuó "Misèria i Companyia" en 1990.

Portada de la "Guía del forastero"

La publicación es un documento impagable social, económico, sanitario, o sea, global, de una ciudad industrial potente, en expansión, como era Alcoy hacia la mitad del siglo XIX; ofrece un profuso compendio de información pormenorizada de personas, edificios, características... de todo.

También hay un apartado histórico más que interesante, con una amplia recopilación de hechos pasados, pero que presenta sorprendentes y originales interpretaciones, sobre todo en los tiempos antiguos.

HALMILCAR,  EL FUNDADOR

Así, la "Guía" explica que "el principio de población de Alcoy se remonta al año 3768 de la creación del mundo ó sea 236 años de Jesucristo", una fecha que afirma "concuerda" con las conquistas de "Halmilcar, padre de Aníbal", que, en consecuencia, sería el fundador.

La creación de la ciudad se justifica en que los cartagineses "á título de prestar ausilio á los españoles contra los fenicios en la segunda invasión de éstos, ocuparon las mas ricas partes de la península española" construyeron "muchos castillos y torres", uno de los cuales fue el de Alcoy, "á cuya sombra se refugiaban algunas familias de labradores, en las cuevas anexas al mismo, hacia Levante".

Casco antiguo de Alcoy hacia 1970 / Foto Carlos Coloma

De hecho, la "Guía" desvela que en 1341 se encontró en las cuevas de Doña Felicia -situadas en la calle de Sant Antoni, esquina a la de Caracol- una lápida fechada el 15 de mayo del 184 antes de Cristo que explicaba que en aquel momento "había viviendas en Alcoy, aunque no tuviese aquel vecindario todavía forma de pueblo".

DOS VISITAS REGIAS

Otro hito histórico que saca a la luz el referido libro es la visita oficial que el rey Teodorico efectuó a Alcoy,

Teodorico / Foto Wikipedia

concretamente el día 7 de octubre del año 439 y que hizo su entrada por la "ancha calle de la Yedra, con dirección de norte a sur". El monarca aprovechó su estancia para ordenar que "se fortificase Alcoy hacia la parte del mediodía ó sur, deseando conservar este punto que à la sazón estaba muy descuidado".

No acaban aquí las visitas regias desveladas por la susodicha "Guía", por cuanto el 1 de agosto del 627 llegó a la ciudad el monarca Suintila, el primero

Suintila / Foto Wikipedia

que gobernó sobre el conjunto de la península hispánica, quién entró por la puerta de la calle San Miguel, "llamada después de Luna". A fin de "dejar un recuerdo á su leal villa, haciendo fabricar de escojida madera marina y colocar en dicho sitio una magnífica puerta y puente levadizo guarecidos de hierro".

TOPÓNIMO

Por último, la "Guía" elucida y aclara sin contemplaciones el origen del topónimo Alcoy, que fue introducido por los cartagineses en su fundacion, en base al nombre de "Alcoll", pueblo situado en la costa de Túnez, y que "luego, en lemosín, se cambió la ll por y".

En fin, episodios de la historia de Alcoy absolutamente desconocidos que han sido desvelados merced a la "Guía del forastero" y que tal vez merezcan un estudio en profundidad... o no...

LITERATURA EN CLAU D'OVARIS

 "La llengua, les lletres, la política i el feminisme" van ser, a criteri de Verònica Cantó, Acadèmica Valenciana de la Llengua, els quatre eixos d'Isabel-Clara Simó; en conseqüència, el títol d'aquesta entrada, que tanca un parèntesi circumstancial al bloc, em sembla pertinent.

La concatenació de diversos esdeveniments em va permetre ahir gaudir-hi de l'homenatge/presentació biogràfica al voltant de l'escriptora/dona lluitadora i compromesa/política/ i fins i tot narradora d'acudits "marrans", com va explicar Carles Cortés, de la UA. També vaig recórrer les instal·lacions de l'IVAM-CADA, que sols vaig conéixer en temps de tancament conflictiu i preparació de reobertura. Tambié hi eren Jordi Tormo, evidentment, perquè és el pare de la criatura literària biogràfica, i l'editor Joan Carles Girbés.

Va obrir el foc l'alcalde Francés, amb anècdotes i vivències personals, però l'esquelet de l'acte va ser un més que interessant col·loqui amb la literatura com a rerefons, especialment de l'escrita en clau d'ovari. Un dels motius de la meua assistència partia d'un curs que segueix, que imparteix la docent Rosa Roig Celda i referit precisament a dones escriptores.

Vaig prendre nota rapidíssimament i a les fosques -alguna cosa resta després de trenta tres anys de periodisme- d'unes afirmacions del professor Carles Cortés que van recordar les lliçons de Rosa Roig. En concret, feia referència al fet que als anys setanta Joaquim Molas va fixar les basses dels estudis literaris, amb una llista de cinquanta escriptors, dels quals dos eren dones: Sor Isabel de Villena i Víctor Català; en la reedició posterior n'hi va afegir una tercera, Montserrat Roig. I encara gràcies!

Així és la vida. Al curs, Rosa insisteix en la necessitat de referir-se a les èpoques, les etapes, els moviments, de manera general, esmentant els autors sense separació de gènere, la qual cosa va planar també al llarg del col·loqui. Alguna vegada he contat als meus alumnes que al meu temps escolar Ramon Llull no existia, era Raimundo Llullio, i que Vicente Blasco Ibáñez era un escriptor "regionalista" perquè tractava temes de la perifèria, de les taronges...

Es pot concloure que no cal ser dona o regionalista, sinó no estar inclós en la definició oficial, en el cànon establert d'alguna cosa, i Isabel-Clara, com Blasco Ibáñez, no entrava en les normes, ni catalanes ni valencianes, ni tampoc espanyoles (en refereix a la literatura i a les reivindicacions, per descomptat no a la seua concepció política).

Al col·loqui, els experts van aportar un cúmul d'informació suggestiva, però he volgut destacar aquest concepte, per justícia amb les més de 250 dones valencianes escriptores -espectacular dada de Rosa Roig al referit curs- la major part de les quals han estat ignorades segle rere segle.

És hora de començar a fer justícia a la literatura amb ovaris.

FAMOSA: EL REGNE DE LES NINES

En vespres del Nadal de 1972 la TV era en blanc i negre. Sí, Així era. I sols hi havia dos cadenes: la 1a, que emetia des del matí fins a la mitjanit, aproximadament; i la 2ª, que ho feia a la tarda i amb una programació més cultural, sobretot de teatre. 

Per descomptat, en aquell temps no hi havia ordinadors, ni 3D ni Netflix, ni telèfon en la majoria de les cases; a les ciutats, tan sols estaven asfaltades les vies principals. Als pobles, ni això. La vida era molt diferent i tant els xiquets com els joves i els adults esperàvem amb intensitat les festes de Nadal, perquè era una de les escasses oportunitats d’aconseguir algun regal, algun joguet: el poder adquisitiu de les famílies era reduït i els productes resultaven, en general, cars i inassolibles.

L'arribada del “miracle” de la TV va portar els anuncis, alguns dels quals es van convertir en elements culturals d’Espanya, com els del torró “El Almendro”, que “sempre tornava a casa per Nadal”. En Alacant, tothom sabem que el torró es fabrica a Xixona, però molta gent desconeix que sols dóna feina per a uns quants mesos, per la qual cosa els veïns van haver-hi de buscar una alternativa. 

I quina va ser? La fabricació i venda de gelats: “La Jijonenca”, “Antiu-Xixona”, són algunes de les marques més importants (i també més sabroses). Així, quan s’arrima l’estiu els xixonencs es  distribueixen per tot arreu d’Espanya i ens aporten gelats, com per exemple a Almoradí, a la plaça de l’església i l’ajuntament, amb l’establiment que gestiona un matrimoni molt simpàtic.

Darrere de Xixona, cap al nord de la província, està la serra de La Carrasqueta, i just a l’altre costat, està la comarca de la Foia de Castalla, que s’anomena també “La vall del joguet” i que inclou les poblacions d’Ibi, Castalla -evidentment-, Onil i Biar. Aquesta comarca és molt important, perquè fabrica bona part dels somnis dels xiquets i les xiquetes, és a dir, joguets i nines. 

Ara, al segle XXI, la informàtica ho ha canviat tot i les “playstation”, els ordinadors, les consoles, els mòbils i altres productes tecnològics s’emporten la palma, són els reis però abans d’aquesta era les coses eren molt diferents. Els xiquets sospiràvem per l’Escalèxtric, un joc de competició de cotxes, pels castells de peces de la casa Exin o els forts d’indis i cowboys, mentre les xiquetes desitjaven les nines de moda. Era un temps on la distinció xiqueta/xiquet era molt marcada, fins i tot a les escoles, que no eren mixtes.

I què hi va passar al Nadal de 1972? Doncs que la casa Famosa, d’Onil, la principal productora de nines d’Espanya i probablement d’Europa en aquell temps, va llançar un anunci a la TV que encara hui en dia és conegut. Era una representació nadalenca on les nines de Famosa anaven al pessebre i feien l’adoració, amb una cançoneta que es va fer molt popular de seguida: “Las muñecas de Famosa se dirigen al portal…” Aquest refrany de la cançó ha marcat generacions de xiquetes i dones. Cal recordar que eren les primeres nines que caminaven autònomament.

L’empresa Famosa (que significa Fàbricas agrupadas de muñecas de Onil, SA) va configurar un poderós grup econòmic, que actualment és propietat d’un grup inversor nord-americà, ha sigut traslladada a Alacant, per la seua proximitat amb el port.

Pel seu costat, els joguets més populars es fabricaven i es produeixen encara a Ibi, fonamentalment, i també a Castalla i Biar. Les empreses lluiten per oferir productes de qualitat, amb la competència d’altres importats, normalment més barats, però amb problemes de seguretat per als infants.

Torró de Xixona, dur i tou / Amb llicència CC BY-SA

Arriba, doncs, Nadal, una època molt important per a la província d’Alacant. Història, tradicions, cultura que formen part de la nostra herència i de la nostra realitat econòmica i social.

Més informació:

http://www.famosa.es/es/

https://www.youtube.com/watch?v=Q_cB2WR-AXU

http://www.valledeljuguete.com.es/02/index.htm

https://turronessirvent.com/ca/el-torro-de-xixona/

L'HOSPITAL D'ALCOI PERD UN PUNTAL

En aquests temps endolats -107 morts a Alcoi per la pandèmia en el moment d'escriure aquest text- l'Hospital Verge dels Lliris d'Alcoi es disposa a perdre un puntal, una icona, per causa que es retira el seu degà, el metge/especialista més veterà: Rafael Botí Sempere.

Rafael Botí Sempere posa punt final a la seua carrera a l'Hospital d'Alcoi / Foto: M. C.

Botí va estudiar medicina en la Universitat de València i es va titular el 29 de juny de 1977. L'1 d'agost d'aquell any es va incorporar a l'Hospital d'Alcoi com a metge d'Urgències... i fins ara. No ha tingut altra destinació professional i durant quaranta-tres anys i mig ha treballat en aquest centre, on en 1981es va convertir en especialista en Otorrino... (una paraula massa llarga per a un bloc, jajaja).

Absències? Una baixa d'un mes i mig, per causa de la fractura d'un peu. "Vaig estar embenat en guix i no podia venir a treballar", ha explicat en vespres de la seua retirada. La resta del temps, sempre a l'hospital. "He gaudit en la faena, encara que ara, per la Covid, hi ha un ambient diferent, estrany", comenta.

Des d'ara, amb la conclusió del maleït 2020, toca arrancar una nova etapa. Com li arriba a tothom, després d'un cicle professional tan llarg, s'obri una certa incertesa, però segur que la família i la Filà Realistes ho gaudiran. I evidentment, també el protagonista.

DISCÓPOLIS

 A mis primeros alumnos les conté que había escrito 30.000 páginas de periódico; más tarde, maticé que quizá fueran 25.000. No lo sé. En 32 años largos de periodismo diario, primero con las Olivetti verdes y más tarde con teclados informáticos varios, se redacta mucho; es imposible precisarlo: desde crónicas sangrientas hasta números extraordinarios para loar las cosas más inverosímiles (quién paga, manda). Y un día se acaba. El mundo periodístico español actual... mejor dejarlo correr.

Don José Miguel López-Discópolis /Twitter

También hay quién hace radio y llega a los 11.111 programas. Comentaba el otro día Don José Miguel López (Discópolis, RNE-Radio 3) el segundo disco que compró en 1969, y yo me acuerdo del primer LP que adquirí: “Sopa de cabeza de cabra”, de los Rolling, en la Navidad de 1973... y me costó 293 pesetas, en una promoción de la feria juvenil de Barcelona. Creo recordar que en aquella época la paga semanal era de un duro o dos como máximo, lo que evidencia las dificultades que teníamos para adquirir música. Por cierto, fue una rareza porque enseguida me pasé a Pink Floyd y los Stones no me han vuelto a hacer tilín hasta muy recientemente.

De Discópolis me gustan hasta los programas que no me gustan, porque música hay de muchas clases, no todos bailamos al mismo ritmo y hay que reflejar la pluralidad del mundo de las canciones, las sinfonías y demás. ¡Qué bonito sería si también se viviese la pluralidad en toda la sociedad!

Cupón ONCE 

Y en esta pincelada, me gustaría recordar dos afirmaciones del presentador que me han interesado particularmente.

La primera, de un programa de cantautores: “Aquí nos ocupamos de Lluís Llach, el músico”, en referencia a que la actividad política de este cantante es otro cantar, mientras instantes después recuperaba la figura del alcoyano Ovidi Montllor, cuya música, en mi opinión, ha resistido muy, muy bien los cinco lustros transcurridos desde su desaparición.

La segunda, de un “Tesoro” dedicado a Mari Trini en enero: “Porque a nosotros, los rockeros y progresivos, Mari Trini nos gustaba”. Entendí muchas cosas con esta afirmación, por ejemplo que la música de la cantautora caravaqueña llegaba muy hondo, aunque luego te pasaras el día con Rick Wakeman, Alan Parsons o Camel, como era mi caso.

En estos tiempos de desesperanza, de dificultad supina, merecen nuestro reconocimiento quienes nos ayudan con el día a día, con el esfuerzo de ofrecer programas dignos e interesantes, como ocurre con Don José Miguel López y Discópolis. La ONCE, en consequencia, merece nuestro aplauso por dedicar el cupón del día 7 de noviembre al programa. Sólo deseo dos cosas: que Discópolis perviva... y que nos toque el cuponazo. ¡Claro!

Un abrazo, gracias y mucha suerte.