MAQUETES HISTÒRIQUES D'ALCOI

 

Maqueta del projecte original de l'Estambrera / Foto: M. C.

València, la Fira de Mostres, allí on anaven els nostres “industrials” anys enrere carregats amb cortines i altres productes tèxtils que venien arreu del món per quilòmetres o milers d’unitats, va canviar de cara a finals de 2006. Un migdia de finals de novembre, en una fira anomenada “Urbe Desarrollo” es va produir un acte molt important: la presentació formal de la revisió del PGOU, que li va ser entregada al llavors alcalde Jordi Sedano.https://www.levante-emv.com/alacant/3353/alcoi-presenta-2500-viviendas-urbe-desarrollo/250434.html

Alcoi va apostar fort per aquell esdeveniment on presentava 2.500 habitatges en procés de gestació o construcció a la Serra de Mariola: Xirillent Golf, Serelles... Grans projectes en preparació i, a l’exterior del complex, els membres de la Colla Ecologista La Carrasca fent una protesta: reivindicaven una Mariola lliure de ciment.

Més o menys tots sabem com va evolucionar tot allò i on estem en l’actualitat, econòmicament i sanitària, però si recorde aquella jornada va ser especialment perquè es van exposar dos maquetes de grans dimensions. Una, ja coneguda -es podia veure en un aparador al Passeig de Cervantes-, era la de Serelles, però l’altra era innovadora, mai no s’havia exhibit en públic: l’edifici de l’Estambrera, un projecte que va ser molt contestat, com tothom sap, i que encara està per completar.

Maqueta de Serelles / Foto: M. C.

Si faig aquesta entrada al bloc és perquè recentment he localitzat la foto, una imatge digna de l’Arxiu Històric d’Alcoi, perquè és el projecte que, finalment, el govern de Sedano va descartar: un mur de ciment de set plantes que haguera copat el vessant del riu. La “contestació social” va fer que aquest plantejament urbanístic fóra desestimat i substituït per edificis aïllats, però la imatge gràfica de la maqueta original no té preu.

Per descomptat, no arriba a la categoria de la del pont de Calatrava que, amb els plànols, va costar 66.000 euros al poble d’Alcoi, perquè aquell projecte no es va realitzar, però també té el seu puntet. L’única que finalment es va executar en part va ser la de Serelles.

P. d. Del pont de la Vaguada almenys només es va arribar a realitzar un dibuix: ens va resultar més econòmic. Aquesta vel·leïtat que tampoc va aparéixer al món real també fa el seu paper a l’Arxiu Històric.

Dibuix del pont de la Vaguada / Diario Información

D'ALONSO A NADAL O VAL MÉS TARD QUE...

Portada de L'Équipe, diumenge a la tarda

Era la tarda del diumenge 3 de juliol de 2005. Tornàvem de la segona part d'un casament i feia molta calor: havia sigut als voltants de Saint Emilion, a l'església de Saint-Georges (és evident: als alcoians el destí ens acompanya), i, farcits de cerimònies, amistats, menjar, vi... i de parlar francés, de vegades amb persones amb accents... que semblava parlaven l'alemany o alguna cosa semblant.

Érem molt a prop de Bordeus, darrere el velòdrom on Induràin havia batut el rècord de l'hora, i en entrar a la casa un familiar estava entusiasmat, eufòric: feia uns minuts que "Alonzo" havia guanyat en París, amb Renault ni més ni menys. Que el pilot fóra espanyol no feia res.

L'endemà, el diari L'Équipe, defensor de la França tradicional, o siga com De Gaulle però en paper, feia goig: una portada gegantesca amb Alonso i el Renault, i assenyalava que això no passava des d'Alan Prost en 1983. Per cert, el malaurat Schumacher va quedar tercer.

Encara no feia ni un mes que gairebé un xicon, un mallorquí, Rafa Nadal, havia guanyat Roland Garros, com d'altres espanyols els anys precedents: Ferrero, Albert Costa, Alex Corretja, Sergi Bruguera, etc. Ningú pensàvem en allò que estava per arribar; almenys jo sospitava que un tenista més del planter espanyol de terra anava endavant.

Eixida de la carrera de F1 de 2005 aen França / Soymotor

I Nadal no va caure en gràcia. Desconec el motiu, però en París no el volien gaire i sempre donaven suport al rival, especialment si era Federer, que sembla britànic per allò del comportament, l'educació. Correcció britànica. La qüestió del dopatge a l'esport espanyol també va contribuir a difuminar la imatge; de fet, un dia, en un debat al diari Sud-Ouest, vaig preguntar amb molta ironia si quan asseguraven que "tots" es dopen, també inclouen a Alonso i el seu Renault. No vaig rebre cap resposta, la qual cosa em passava sovint en la meua antiga feina.

Convé recordar ara les polèmiques amb el Guignol de Nicolas Canteloup, que van fer eixir ampolles en Espanya, amb intervenció inclosa de l'aleshores ministre d'Exteriors, senyor Garcia Margalló. Un vídeo sobre Nadal va ser la culminació de la campanya.https://www.youtube.com/watch?v=zxonUHKKbgE

Fins al moment present. La reiteració interminable de triomfs, la represa d'etapes després de lesions i també la "simpatia" de Djokovic han acabat convertint a Nadal en un ídol en França, que com a poc té el reconeixement que mereix. Així ho he pogut veure aquesta setmana no ja als diaris, com L'Équipe, sinó molt especialment als comentaris dels lectors, generalment favorables o, com a poc, contraris a seu oposant.

Ja ho diu el proverbi: "val més tard..."

EL GUARDIÀ DE L'ANELL O LA LITERATURA DE LA LLEI D'ÚS

A Vicent Pascual i Granell el conec bé, però dels llibres pedagògics i dels apunts del curs del Diploma de Mestre en Valencià; de la seua literatura no en sabia res fins que el company i mestre Rubén Calderón em va obsequiar “El guardià de l’anell”, un xicotet volum, destinat a un públic juvenil, en aquells temps, estudiant de BUP.

Perquè resulta que el llibre el va escriure i publicar a finals de 1984, és a dir, a l'albada de l’aplicació de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV, com esmenten els referits apunts), per la qual cosa és possible deduir que va ser un dels primers de la nova etapa lingüística valenciana. I es percep, perquè hi ha paraules que han evolucionat -com, per exemple, uit (sí, sense la hac)- i també construccions que ara no detecte en els llibres juvenils més recents.

Una de les edicions antigues

També s’aprecia en la paginació, que arriba pels pèls a les huitanta -amb hac, ha ha ha-, mentre que actualment són un xic més grossos. De fet, és el primer que et pregunten a la classe: profe, el llibre quantes pàgines té? Jo sempre conteste el mateix: set-centes. ¿Setecientaaaas, profe? És la resposta incrèdula... I després rebaixes a poc a poc...

“El guardià de l’anell” s’inspira, a parer meu, evidentment, en les llegendes que van sorgir arran la marxa forçosa i forçada dels moriscos, habitants de les terres valencianes expulsats el 1609 cap a l’Àfrica; històries més o menys mítiques de tresors amagats corrents amb l’esperança de tornar temps després i recuperar-los.

Encara que em sembla una mica estranya la referència a Mahoma, com així els coneixements d’àrab antic d’un jove contemporani, el llibre construeix una interessant història, una aventura, ambientada en La Safor, en el poble de Benifairó, i ens transporta als temps de la mesquita de La Xara, del castell i de les llegendes esmentades.

Edició contemporània

També trobem un món desaparegut, un món que ha evolucionat des de mitjans dels anys huitanta: actualment seria gairebé delictiu que un grup de jóvens adolescents enderroquen una casa al centre del poble, com passa al llibre. En canvi, l’ambientació de les festes de Benifairó, en a penes quatre línies, és extraordinària: coets, menjar a tota hora, balls ”agarrats”, la mare que cuina i cuina, etc.

En conclusió, un llibre pioner de l’expansió acadèmica del valencià, que amb el temps permet analitzar no sols l’evolució de les lectures escolars, sinó també els canvis socials que ha registrat la societat, una societat actualment tecnològica però que ha perdut una part important de la seua autenticitat, la qual cosa no deixa de ser trista.

P. d. L’edició va estar a càrrec del Consorci d’Editors Valencians, SA (Gregal Llibres), la qual cosa m’ha generat la inquietud d’esbrinar perquè l’alcoiana Marfil no va entrar-hi. Si m’assabente d’alguna cosa, ho contaré (“promis, juré, craché”, com diuen els francesos).

EL MÀ A MÀ DE GONZÀLEZ I EL CORDOBÉS

La reproducció de la foto no té excessiva qualitat, ni tampoc es coneix amb precisió la font (que, en qualsevol cas, és “Hola” o “Lecturas”), però poc importa perquè es tracta d’un document que no té preu: una altra vegada en aquest blog estem davant d’una imatge que val infinitament més que les paraules que es puguen escriure.

El Cordobés, José Luis González i Martyna Fraysse / Foto: Família González

La vaig rebre temps enrere de la família, concretament del nét Nacho Palmer. I efectivament és una foto familiar o personal, en el sentit que trobem a José Luis González, la seua guitarra a la mà, relaxat, cigarreta als llavis, en plena interpretació presumiblement festiva. No sembla que siga una inextricable peça de Villalobos o Tàrrega; més aina s’apunta a música popular, tal vegada flamenc o un pasdoble. Allò que és insòlit és la companyia: perquè fer un duo de guitarres, un mà a mà, amb Manuel Benítez el Cordobés, té substància, i més encara juntament amb l’esposa del matador Martyna Fraysse, que sembla passar-ho d’allò més bé (felicitat efímera: la popular parella es va divorciar posteriorment, després de cinquanta anys de matrimoni).
Ara bé, Nacho em va explicar -i així figura en Viquipèdia- que el mestre de guitarra d'Alcoi es coneixia en música popular, perquè va acompanyar a Imperio Argentina, la qual cosa li va permetre guanyar diners mentre estudiava i es formava. També, mentre es casava: el viatge de noces, el 1956, va ser durant una gira. Per la seua banda, el Cordobés, entre faena i faena, quan guardava l’estoc i la capa, gaudia de l’instrument de les sis cordes, perquè també en sabia. En fet, havia rebut classes d’Antonio Prieto, casualment també anomenat el Cordobés, un paisà seu de gran prestigi i que igualment tenia experiència en altres ambients: havia estat acompanyant de Paco de Lucía.

Paco de Lucía / Foto: Wiquipèdia.Commons

Desconec, en conseqüència, què tocaven, on estaven o què feien en aquella jornada, però el que és clar és que van passar una estona molt agradable. El torero més famós d’una època habilitat com a guitarrista i cantant, i un intèrpret d’allò més seriós, acostumat a les sales de concert, que ens ensenya que també sabia divertir-se quan tocava.

PD. En la Revista de Festes d'enguany es pot trobar una esplèndida foto del Cordobés vestit de "cordonero", obra de Solroca, amb les monges del carrer La Cordeta (les Siervas de María) i -el que més m'ha impactat- amb un meravellós primer pla de Jordi Valor Coloma, que tenia el cor compartit entre aquesta filà i el Club Ajedrez Alcoy.

ALCOI, EL CINEMA QUE TORNA

A Alcoi, estem d'enhorabona: tornarem a gaudir de cinema, per causa que les multisales del Centre Comercial i d'Oci d'Alzamora inicien una nova etapa. La data? Demà, dimecres, 26 d'agost. L'anunci es pot veure al facebook.

https://www.facebook.com/watch/?v=2673850516202799

És una bona notícia, ja que semblava que el cinema "s'havia envolat d'Alcoi" i ens obligava a viatjar a altres poblacions, com vaig escriure temps enrere.

Era una situació simbòlica de l'evolució d'una ciutat, marcada per cinema, amb moltíssimes sales que formen part de la nostra història.

El regidor de Cultura, Raül Llopis, ens ha explicat que les gestions que ha auspiciat la gerència del referit centre, amb el suport de la regidoria, han conduït a la reobertura per part de la cadena Axion. A més a més, des de l'Ajuntament es contempla un projecte de cine-club que seria veritablement interessant.

A banda de l'eventual crisi particular dels cinemes d'Alcoi, la realitat  és que l'oferta de cine contemporània és decebedora per a sectors importants de la població: pel·lícules d'herois tipus Marvel, les infantils... i poc més. I sense oblidar que l'oferta domèstica de Netflix i companyies del mateix caire és tan desmesurada que deixa poc marge a mirar que hi ha a fora i sortir al cinema.

Siga com siga, estem d'enhorabona i tractem col·lectivament de fer un esforç i permetre la continuïtat de les multisales locals.

RAY BRADBURY

Cent anys. El 22 d'agost de 1920 va nàixer Ray Bradbury,

Bradbury / W. Commons

un home de lletres d'inoblidable record. De jove, jo preferia Isaac Asimov i fins i tot Robert Heinlein -que més tard em va resultar insuportable, amb alguna excepció aïllada-, però ara tinc clar que la ciència-ficció no era en aquest cas una finalitat sinó més bé un mitjà. Una manera d'expressar les seues inquietuds per la humanitat i el món. I que millor que utilitzar un altre planeta, Mart, com a metàfora.

El DVD / W. Commons

Amb moltes preocupacions i amb una realitat contemporània inquietant, la qual cosa reafirma la validesa dels seus llibres, el centenari és un bon dia per a recordar la seua obra. Personalment, a casa revisitarem "Fahrenheit 451", un clàssic de la mà mestra de François Truffaut, i rellegiré alguns capítols de les "Cròniques marcianes".

La premsa ha recollit la commemoració amb múltiples visions. Us deixe l'enllaç amb un interessant article.

https://www.nuvol.com/llibres/ray-bradbury-estrany-i-familia-82322

EL TERRATRÉMOL MUNICIPAL DE 2000

Ara fa vint anys que Alcoi va viure un dels episodis més importants de la història democràtica municipal, amb el canvi que es va produir a l'alcaldia: la sortida de José Sanus i la incorporació de Miguel Peralta, amb el ball corresponent de partits i de govern: l'era del PSPV-PSOE va deixar pas al cicle del PP.

Miguel Peralta i José Sanus, l'endemà del canvi a l'alcaldia /Foto: M. Candela

Així va concloure una etapa que havia arrancat a les municipals del 79 i que va significar la consolidació de la corporació municipal democràtica.

Aquell episodi va suposar també la ruptura d’un govern d’esquerres i un autèntic terratrémol de la política local, els efectes del qual encara es deixen sentir, si bé des de les municipals de l’any passat es pot considerar que ha començat un nou cicle.

Aquella operació, la de finals de juliol de 2000, no sols va tenir repercussió en el món polític: va abastar tots els àmbits de la societat, per la qual cosa entenc que cal considerar-la com una de les més importants de la trajectòria municipal alcoiana.