EL GUARDIÀ DE L'ANELL O LA LITERATURA DE LA LLEI D'ÚS

A Vicent Pascual i Granell el conec bé, però dels llibres pedagògics i dels apunts del curs del Diploma de Mestre en Valencià; de la seua literatura no en sabia res fins que el company i mestre Rubén Calderón em va obsequiar “El guardià de l’anell”, un xicotet volum, destinat a un públic juvenil, en aquells temps, estudiant de BUP.

Perquè resulta que el llibre el va escriure i publicar a finals de 1984, és a dir, a l'albada de l’aplicació de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV, com esmenten els referits apunts), per la qual cosa és possible deduir que va ser un dels primers de la nova etapa lingüística valenciana. I es percep, perquè hi ha paraules que han evolucionat -com, per exemple, uit (sí, sense la hac)- i també construccions que ara no detecte en els llibres juvenils més recents.

Una de les edicions antigues

També s’aprecia en la paginació, que arriba pels pèls a les huitanta -amb hac, ha ha ha-, mentre que actualment són un xic més grossos. De fet, és el primer que et pregunten a la classe: profe, el llibre quantes pàgines té? Jo sempre conteste el mateix: set-centes. ¿Setecientaaaas, profe? És la resposta incrèdula... I després rebaixes a poc a poc...

“El guardià de l’anell” s’inspira, a parer meu, evidentment, en les llegendes que van sorgir arran la marxa forçosa i forçada dels moriscos, habitants de les terres valencianes expulsats el 1609 cap a l’Àfrica; històries més o menys mítiques de tresors amagats corrents amb l’esperança de tornar temps després i recuperar-los.

Encara que em sembla una mica estranya la referència a Mahoma, com així els coneixements d’àrab antic d’un jove contemporani, el llibre construeix una interessant història, una aventura, ambientada en La Safor, en el poble de Benifairó, i ens transporta als temps de la mesquita de La Xara, del castell i de les llegendes esmentades.

Edició contemporània

També trobem un món desaparegut, un món que ha evolucionat des de mitjans dels anys huitanta: actualment seria gairebé delictiu que un grup de jóvens adolescents enderroquen una casa al centre del poble, com passa al llibre. En canvi, l’ambientació de les festes de Benifairó, en a penes quatre línies, és extraordinària: coets, menjar a tota hora, balls ”agarrats”, la mare que cuina i cuina, etc.

En conclusió, un llibre pioner de l’expansió acadèmica del valencià, que amb el temps permet analitzar no sols l’evolució de les lectures escolars, sinó també els canvis socials que ha registrat la societat, una societat actualment tecnològica però que ha perdut una part important de la seua autenticitat, la qual cosa no deixa de ser trista.

P. d. L’edició va estar a càrrec del Consorci d’Editors Valencians, SA (Gregal Llibres), la qual cosa m’ha generat la inquietud d’esbrinar perquè l’alcoiana Marfil no va entrar-hi. Si m’assabente d’alguna cosa, ho contaré (“promis, juré, craché”, com diuen els francesos).

EL MÀ A MÀ DE GONZÀLEZ I EL CORDOBÉS

La reproducció de la foto no té excessiva qualitat, ni tampoc es coneix amb precisió la font (que, en qualsevol cas, és “Hola” o “Lecturas”), però poc importa perquè es tracta d’un document que no té preu: una altra vegada en aquest blog estem davant d’una imatge que val infinitament més que les paraules que es puguen escriure.

El Cordobés, José Luis González i Martyna Fraysse / Foto: Família González

La vaig rebre temps enrere de la família, concretament del nét Nacho Palmer. I efectivament és una foto familiar o personal, en el sentit que trobem a José Luis González, la seua guitarra a la mà, relaxat, cigarreta als llavis, en plena interpretació presumiblement festiva. No sembla que siga una inextricable peça de Villalobos o Tàrrega; més aina s’apunta a música popular, tal vegada flamenc o un pasdoble. Allò que és insòlit és la companyia: perquè fer un duo de guitarres, un mà a mà, amb Manuel Benítez el Cordobés, té substància, i més encara juntament amb l’esposa del matador Martyna Fraysse, que sembla passar-ho d’allò més bé (felicitat efímera: la popular parella es va divorciar posteriorment, després de cinquanta anys de matrimoni).
Ara bé, Nacho em va explicar -i així figura en Viquipèdia- que el mestre de guitarra d'Alcoi es coneixia en música popular, perquè va acompanyar a Imperio Argentina, la qual cosa li va permetre guanyar diners mentre estudiava i es formava. També, mentre es casava: el viatge de noces, el 1956, va ser durant una gira. Per la seua banda, el Cordobés, entre faena i faena, quan guardava l’estoc i la capa, gaudia de l’instrument de les sis cordes, perquè també en sabia. En fet, havia rebut classes d’Antonio Prieto, casualment també anomenat el Cordobés, un paisà seu de gran prestigi i que igualment tenia experiència en altres ambients: havia estat acompanyant de Paco de Lucía.

Paco de Lucía / Foto: Wiquipèdia.Commons

Desconec, en conseqüència, què tocaven, on estaven o què feien en aquella jornada, però el que és clar és que van passar una estona molt agradable. El torero més famós d’una època habilitat com a guitarrista i cantant, i un intèrpret d’allò més seriós, acostumat a les sales de concert, que ens ensenya que també sabia divertir-se quan tocava.

PD. En la Revista de Festes d'enguany es pot trobar una esplèndida foto del Cordobés vestit de "cordonero", obra de Solroca, amb les monges del carrer La Cordeta (les Siervas de María) i -el que més m'ha impactat- amb un meravellós primer pla de Jordi Valor Coloma, que tenia el cor compartit entre aquesta filà i el Club Ajedrez Alcoy.

ALCOI, EL CINEMA QUE TORNA

A Alcoi, estem d'enhorabona: tornarem a gaudir de cinema, per causa que les multisales del Centre Comercial i d'Oci d'Alzamora inicien una nova etapa. La data? Demà, dimecres, 26 d'agost. L'anunci es pot veure al facebook.

https://www.facebook.com/watch/?v=2673850516202799

És una bona notícia, ja que semblava que el cinema "s'havia envolat d'Alcoi" i ens obligava a viatjar a altres poblacions, com vaig escriure temps enrere.

Era una situació simbòlica de l'evolució d'una ciutat, marcada per cinema, amb moltíssimes sales que formen part de la nostra història.

El regidor de Cultura, Raül Llopis, ens ha explicat que les gestions que ha auspiciat la gerència del referit centre, amb el suport de la regidoria, han conduït a la reobertura per part de la cadena Axion. A més a més, des de l'Ajuntament es contempla un projecte de cine-club que seria veritablement interessant.

A banda de l'eventual crisi particular dels cinemes d'Alcoi, la realitat  és que l'oferta de cine contemporània és decebedora per a sectors importants de la població: pel·lícules d'herois tipus Marvel, les infantils... i poc més. I sense oblidar que l'oferta domèstica de Netflix i companyies del mateix caire és tan desmesurada que deixa poc marge a mirar que hi ha a fora i sortir al cinema.

Siga com siga, estem d'enhorabona i tractem col·lectivament de fer un esforç i permetre la continuïtat de les multisales locals.

RAY BRADBURY

Cent anys. El 22 d'agost de 1920 va nàixer Ray Bradbury,

Bradbury / W. Commons

un home de lletres d'inoblidable record. De jove, jo preferia Isaac Asimov i fins i tot Robert Heinlein -que més tard em va resultar insuportable, amb alguna excepció aïllada-, però ara tinc clar que la ciència-ficció no era en aquest cas una finalitat sinó més bé un mitjà. Una manera d'expressar les seues inquietuds per la humanitat i el món. I que millor que utilitzar un altre planeta, Mart, com a metàfora.

El DVD / W. Commons

Amb moltes preocupacions i amb una realitat contemporània inquietant, la qual cosa reafirma la validesa dels seus llibres, el centenari és un bon dia per a recordar la seua obra. Personalment, a casa revisitarem "Fahrenheit 451", un clàssic de la mà mestra de François Truffaut, i rellegiré alguns capítols de les "Cròniques marcianes".

La premsa ha recollit la commemoració amb múltiples visions. Us deixe l'enllaç amb un interessant article.

https://www.nuvol.com/llibres/ray-bradbury-estrany-i-familia-82322

EL TERRATRÉMOL MUNICIPAL DE 2000

Ara fa vint anys que Alcoi va viure un dels episodis més importants de la història democràtica municipal, amb el canvi que es va produir a l'alcaldia: la sortida de José Sanus i la incorporació de Miguel Peralta, amb el ball corresponent de partits i de govern: l'era del PSPV-PSOE va deixar pas al cicle del PP.

Miguel Peralta i José Sanus, l'endemà del canvi a l'alcaldia /Foto: M. Candela

Així va concloure una etapa que havia arrancat a les municipals del 79 i que va significar la consolidació de la corporació municipal democràtica.

Aquell episodi va suposar també la ruptura d’un govern d’esquerres i un autèntic terratrémol de la política local, els efectes del qual encara es deixen sentir, si bé des de les municipals de l’any passat es pot considerar que ha començat un nou cicle.

Aquella operació, la de finals de juliol de 2000, no sols va tenir repercussió en el món polític: va abastar tots els àmbits de la societat, per la qual cosa entenc que cal considerar-la com una de les més importants de la trajectòria municipal alcoiana.

A. ROLCEST: L’ ASIMOV ALCOIÀ

Arsenio Olcina Esteve /A. Rolcest

El prolífic escriptor nord-americà Isaac Asimov, gran mestre de la ciència-ficció clàssica, va deixar una obra magna de més de 500 llibres de tota mena… Tothom ho sap, encara que la seua figura s’ha eclipsat, com tantes altres coses, d’un temps a aquesta part. Res a veure amb l’oblidada personalitat d'A. Rolcest, que va publicar durant el franquisme fins a 642 novel·les, o “novel·letes”, la major part en les col·leccions populars d’Editorial Bruguera, però un home de qui res se sabia… Fins als començaments de 2015, on es va conéixer -en gran part gràcies a un reportatge que vaig publicar al Diario INFORMACIÓN- que darrere aquest pseudònim s’amagava Arsenio Olcina Esteve, un alcoià anarquista, escriptor des d’abans de la guerra civil i que va viure a València fins al 1997, any de la seua mort.

            Si cinc anys més tard recupere la història és perquè uns mesos enrere vaig aconseguir un dels seus llibres. Un veritable i valuós regal de Nadal! L’esdeveniment es va produir a una llibreria d’ocasió portàtil instal·lada al passeig marítim de Torrevieja. Feia cinc anys que tractava d’aconseguir-ne un i confesse que ha estat difícil: en cada mercadet literari, sempre guaitava aquestes novel·letes, majoritàriament de Marcial Lafuente Estefanía, però també de Clarck Carrados i altres. Mai de Rolcest. Fins a aquell dia. Em vaig sorprendre tant, que vaig buscar en el màgic món de Google si era el nostre autor. I l’era. La vaig comprar per un euro, encara que està marcada en 35 pessetes (d’aquelles de 1980), i la tinc protegida per una borsa de plàstic en un lloc d’honor de la llibreria domèstica.

             “De vuelta a la pradera” és el suggerent títol de la publicació, feta el 1962 en la col·lecció “Búfalo - Serie Azul” d’Editorial Bruguera. Té 96 pàgines i imagine que la norma era no arribar-ne a les 100, per no cansar el lector. També ens informa d’altres novel·les que Olcina havia publicat en aquells temps: onze en col·leccions de l’oest i una al voltant dels serveis secrets, amb el títol de “La orgía del gangster”. Resulta difícil comprendre actualment quina seria la vida d’un anarquista reconegut -i condemnat- durant el franquisme: escriure i escriure, guanyant quatre xavos, perquè en aquest país llegir, no s’ha llegit mai, llevat que siguen ara els guassaps o semblants.

            No el coneixia ningú. I no és una frase feta; és real. Enrique Rubio Cremades, catedràtic de Literatura Espanyola en la Universitat d’Alacant, va confirmar que Arsenio Olcina Esteve / A. Rolcest no figurava al catàleg monumental d’escriptors espanyols del segle XX. No va existir. Tan sols en algunes publicacions històriques anarquistes s’havia esmentat qui s’amagava darrere del pseudònim d’Arsenio Olcina.

A principis de 2015 l’amic Vicente Carchano en va passar un reportatge que havia publicat la Cartelera Turia al voltant dels escriptors valencians que escrivien amb pseudònim durant la dictadura i l’esmentava, la qual cosa em va permetre desmadeixar el fil d’Ariadna i reconstruir la seua trajectòria. La seua vida, ara per ara, segueix sent desconeguda després de la guerra: se suposa que es limitava a escriure i a viure. La qual cosa ja era complicada per a un reputat anarquista.

P. D. A. Rolcest és el pseudònim únic que va utilitzar Arsenio Olcina Esteve, la qual cosa no era normal: els escriptors d’aquestes novel·les acostumaven a tenir-ne diferents. Una cosa semblant, però distinta, li va passar a Isaac Asimov. Al començament de la seua carrera d’escriptor li’n van demanar un i es va negar: va adduir que Asimov ja era bastant estrany als Estats Units d’Amèrica...

Don Cirilo Tormo Durà

Per concloure. Saben qui era un entusiasta lector d’Asimov? El nostre “don” Cirilo Tormo Durà, com va revelar Rafael Moya a la presentació de la biografia del sacerdot, desaparegut el 1995 però encara present a la nostra societat.

-FONTS: Viquipèdia, entrevista amb Enrique Rubio Cremades, reportatge “El anarquista de Alcoy que escribía novelas del Oeste” Diario INFORMACION, 15 de febrer 2015, i diferents webs al voltant de les novel·les populars i l’anarquisme en Espanya.

- Informació exhaustiva al voltant d’Arsenio Olcina/A. Rolcest a l’enllaç:

https://bolsilibrosmemoriablog.wordpress.com/2017/02/16/vida-y-obra-de-a-rolcest/

-FOTOS: De l’autor i amb llicència Viquimèdia Commons.

BANC SABADELL DESMANTELLA LA CAPITAL DE LA CAM

La seu central de la CAM estava a Alacant, però Alcoi n'era la capital, un heretatge motivat per l’extint Monte de Piedad y Caja de Ahorros, fundat el 1875, que fóra el fonament, en realitat un dels més importants, d’una entitat que va perir per arriscades aventures financeres pendents encara d’elucidar a hores d’ara. A més a més, Alcoi era l’única zona on la CAM superava el 50% de quota de mercat, la qual cosa vol dir que de cada cèntim que es gestionava en aquestes comarques, més de la meitat passava per aquesta entitat.

Tancada l'oficina Santa Rosa-Oliver / Foto M. C.

Per aquesta causa, la infraestructura de la CAM a Alcoi era molt important i va arribar a disposar fins a dotze oficines, de la 1001 (la central, el referit Monte de Piedad) fins a la 1012, que era la de la part baixa del carrer Santa Rosa. I no cal parlar-ne de la transcendència de les seues activitats culturals i socials, que eren permanents i molt nombroses.

Amb la desaparició de la direcció de l’àrea social, la ciutat va rebre un cop a la línia de flotació, però ningú pensàvem en una possible fallida com la que es va produir el 22 de juliol de 2011 i en la posterior adjudicació -pel preu simbòlic d’un euro- al Banc Sabadell. Ahí, Alcoi va perdre tant que encara, nou anys més tard, és complicat fer una valoració, almenys per la meua part. Vull dir, una valoració de la magnitud del desastre econòmic, social, cultural, institucional, etc.

Ara, aquest estiu, estem patint una nova fase del cop, que no és altra que el desmantellament de l’estructura econòmica de l’antiga CAM, la qual cosa vol dir en llenguatge corrent el tancament de les oficines. Així, en Alcoi, desapareix el recinte del Camí i també la dependència en la cantonada Santa Rosa-Oliver, que ha estat clausurada molt recentment.

D’acord amb les informacions disponibles, de les dotze oficines de la CAM (més una que tenia el Banc Sabadell) es passarà a cinc: Santa Rosa, Avinguda l’Alameda, Avinguda País Valencià, carrer València i carrer Sabadell, la qual cosa suposa una reducció de serveis, que per altra banda es veu notablement reduïda pels efectes de la pandèmia (pel que fa a l’atenció als clients).

La seu històrica del Monte de Piedad / Foto: viquipèdia

El cos em demanava escriure de bancs, perquè per aquestes dates és l’aniversari de la fallida de la Caixa de Crèdit d’Alcoi, que es va produir el 23 de juliol de 1993 i l’objectiu es va consumar en veure l'esmentada sucursal del Sabadell tancada. L’oficina maldita, perquè primer va acollir la Caixa de Crèdit d’Alcoi, que va fer fallida; després, la CAM, que va arribar al mateix destí, i ara el Banc Sabadell, que passa per moments molt complicats (com es pot constatar amb la cotització de les accions).

El propietari del local, una persona alcoiana molt coneguda, ja fa anys que tenia pensat fer algun tipus d’exorcisme al local, però desconec si va arribar a fer-ho.

En conclusió, un nou capítol negre de la història econòmica alcoiana, amb una repercussió infinitament més gran que la dels cines, que a hores d'ara romanen tancats i sense notícies d'una hipotètica reobertura.

No vull ser ocell de mal averany, però al marge de la nefasta conjuntura general, el que és cert és que per Alcoi sembla que no passem bons temps. Que milloren!