sábado, 28 de enero de 2023

LA GESTA IMMORTAL O QUE LI HO PREGUNTEN AL LIVERPOOL

Portada de l'endemà
Han transcorregut dos anys i encara sembla mentida. Aquesta setmana ho hem pogut veure: l'Atlètic de Madrid li guanyava, es va deixar empatar i el partit va anar a la pròrroga. Un de l'equip matalasser va ser expulsat, el Real Madrid se'n va fer un fart... I vet aquí un gat, i vet aquí un gos.

Els herois de la gesta / Foto: C. D. Alcoyano
    En Alcoi va ser diferent. El C. D. Alcoyano perdia, va empatar, va anar a la prolongació, li'n van expulsar un, va marcar i va guanyar. Va ser increïble aleshores i encara ho és en 2023.

    Sempre recordarem a José Juan, Juli, Diakité, Solbes, Juanan, Parras i tota la penya, o tota la basca, com diuen per aquestes terres, per la gesta immortal de la Copa del rei de futbol de 2021.

https://www.youtube.com/watch?v=Otpfjoq_XJc


P. D. I si no estem d'acord, sempre podem preguntar-ho als aficionats del Liverpool després d'això que ha passat la nit del vint-i-un de febrer de 2023.

domingo, 22 de enero de 2023

MORTADEL·LO I FILEMÓ: 65 ANYS

Seixanta-cinc anys. Aquesta setmana era, d'acord amb l'antiga legislació, la de la jubilació, la retirada, de dos personatges clau en la recent història espanyola: Mortadel·lo i Filemó. El 20 de gener de 1968 Francisco Ibáñez va publicar la primera historieta il·lustrada d'una parella que ara per ara n'ha protagonitzat milers i milers.



Tots tres formen part de l'Olimp espanyol, més enllà del món del còmic, amb el suport del Bacteri, el Súper i un milió de lladrots i gàngsters més o menys improbables, com Mac el cascavigas o la colla del Gang del Chicharrón.

Per molts anys!

Més informació:

https://ca.wikipedia.org/wiki/Mortadel%C2%B7lo_i_Filem%C3%B3

sábado, 21 de enero de 2023

UNA CANÇONETA LLEUGERETA...

Aquest matí, la venedora de llegums del mercat taral·lejava Shakira. La nova cançó! Piqué i Shakira o Shakira i Piqué, tant se'n dona, van ser un dels símbols del Mundial 2010, com també el petó en directe de Casillas a la periodista Carbonero. Ara, en canvi, són un model de ruptura de parelles: l'home en troba una altra i l'afectada se n'assabenta per la tele.

A Shakira li ha passat com a Valérie Trierweiler, que era la dona del president de França François Hollande. Com a

mostra d'agraïment, la muller, que era periodista de París-Match, li va regalar un llibre de memòries que li va costar la reelecció: Gràcies per aquest moment.

L'artista colombiana ho ha fet una mica més curt, una cançoneta "lleu i plana, lleugereta, sense ufana", com la del traïdor de Mataplana, que va escriure Guillem de Berguedà fa més de huit-cents anys.

Dues dones carregades de personalitat, sense cap dubte!


Fotos: Wikimedia Commons

viernes, 13 de enero de 2023

ESPERANÇA

D'Ardystil, de Susana Javaloyes, hem escrit durant trenta-un anys; ha estat un tema d'actualitat -una tragèdia permanent, millor dit- fins que tot açò de la COVID ha passat per damunt de la vida que coneixíem. No obstant això, vivim dies d'esperança, perquè aquesta setmana s'ha complit el trenté aniversari del doble trasplantament de pulmons de Susana, un acte mèdic, dirigit pel doctor Louis Couroud a la clínica Xavier-Arnozan, de Bordeus, que va obrir una porta a l'esperança.

Enhorabona, Susana. Per molts anys!

El trasplantament en la premsa de Bordeus. La foto dels pares de Susana és de Juani Ruz


LA SÁBANA SANTA DE ALCOY

    

LA SÁBANA SANTA DE LEPANTO

Las Agustinas Descalzas de Alcoy custodian desde 1599 el Santo Sudario que portó Juan de Austria en la legendaria batalla.

DIARIO INFORMACION: 17/01/2011*

Textos: Mario Candela --- Fotografías: Juani Ruz

    Que existe un Santo Sudario y que está en Turín es de conocimiento universal; que hay una copia, de las más antiguas, en Alcoy, en la que se envolvió Juan de Austria mientras mandaba la flota cristiana en la batalla de Lepanto, y que custodian desde 1599 las hermanas Agustinas Descalzas del convento del Santo Sepulcro, ya no tanto. La Sábana Santa está guardada en una hornacina y protegida por un cristal para evitar su deterioro, tras haber estado depositada durante siglos en una arqueta chapada en oro. Antes se exhibía a los fieles cada 31 de enero, festividad del Jesuset del Miracle, pero ahora ya no, con el fin de preservar el vetusto y valioso lienzo.

https://www.informacion.es/alcoy/2011/01/17/sabana-lepanto-7058174.html

    Que Cervantes había estado en Lepanto se estudia en la ESO, pero hay una parte de esta historia que afecta directamente a Alcoy, y que se escribió con letra más pequeña, pero que el cronista Rogelio Sanchis Lloréns investigó en los años cincuenta. El Papa Pío V obsequió con una copia del Santo Sudario a Juan de Austria, en el que "se envolvió durante la batalla", explica sor Pilar Coderch, actual superiora del convento; allí, en la contienda, a su lado, estaba su secretario, el alcoyano Juan Luis de Alzamora, que más tarde lo sería de Felipe II. Al finalizar sus servicios, y como sus paisanos le habían pedido que gestionara el jubileo para la capilla del Santo Sepulcro, obtuvo de manos de Juan de Austria esta "Síndona" para que la depositara en el templo.

La superiora y la hermana Aurora muestran la hornacina con la Sábana Santa / Juani Ruz

    No hay fecha exacta de la donación, como señala también la madre Coderch, aunque todo apunta que fue en 1599, dos años después de la llegada de las religiosas a Alcoy. Está establecido, en cambio, que el 5 de enero de 1627 se donó una arqueta para conservarla, por parte de Vicente Juan de Alzamora, sobrino del anterior; este receptáculo fue restaurado hace una década y ha recuperado su esplendor original.

    El monasterio del Santo Sepulcro surgió a raíz de un robo sacrílego, perpetrado el 29 de enero de 1568; fue un suceso que conmocionó a Alcoy -y por el que se dice que Felipe II cambió su atuendo- y que, gracias a la intervención de un labriego llamado Joan Esteve, acabó con la recuperación del sagrario y demás efectos robados, y le ejecución del autor, Joan Prats. Poco después se creó en el mismo sitio una capilla y el arzobispo de Valencia, San Juan de Ribera, puso la primera piedra del nuevo templo; en la misma época se creó el primer convento de las Agustinas Descalzas, según detallan la superiora y la hermana Aurora. Por ello, el citado robo, el convento y la Sábana Santa han ido de la mano desde finales del siglo XVI.

"Ha habido 92 copias de la original y esta es la décima", precisa sor Pilar; en el conjunto de España hay, o había, un total de 25, una menos de las 26 que hay repartidas por Italia, pero sin duda la que se conserva en Alcoy, que es la única de toda la Comunidad Valenciana, es una de las más importantes desde el punto de vista religioso y, sobre todo, histórico. La fecha de esta copia no está clara, a pesar de que en la misma figure la inscripción de 1571. Rogelio Sanchis indica que se materializó entre 1349 y 1532, debido a que en esa época la original estaba depositada en el castillo francés de Chambery y sufrió sendos incendios, mostrando la que está en Alcoy las huellas del primero pero no del segundo.

    Las ocho hermanas del convento de Alcoy la cuidan con veneración y en estos momentos exhiben la faz frontal en una hornacina con cristal, después de que haya permanecido durante centurias en la arqueta, que tiene el escudo de los Alzamora. Que se sepa, esta copia solamente ha abandonado el templo entre 1936 y 1939, en que fue guardada "celosamente" por dos matrimonios en una vivienda de la calle San Blas y en una casa de campo próxima a Cocentaina; fue reintegrada el 11 de mayo de 1939.

    Desde entonces, las Agustinas Descalzas han seguido venerándola y custodiándola. "Ahora ya no la enseñamos porque siempre se toca y acaba deteriorándose", resalta la superiora; este planteamiento ha tenido alguna excepción ocasional, con la visita de alguna personalidad o algún estudioso. De hecho, la "Síndona" de Alcoy tiene algunos zurcidos, posiblemente hechos por alguna "hermana del pasado", señalan la superiora y la hermana Aurora, y también -algo que ya detectó Rogelio Sanchis- manchas de cera, previsiblemente de cirios.

Imagen del acto de despedida y bienvenida en 2013 / Revista Ecclesia

La conservación del lienzo, que las monjas exhiben con orgullo, es sin embargo más que buena para tratarse de una tela que puede tener perfectamente medio milenio y que, en su día, estuvo inmersa en una decisiva batalla.

"Una explosión de resurrección"

Las Agustinas Descalzas son una orden de clausura, basada en una mezcolanza de las reglas de la orden de San Agustín y de las constituciones de Santa Teresa de Jesús, que viven en pleno centro urbano de Alcoy, a apenas 80 ó 100 metros de la plaza de España. Las hermanas custodian las reliquias del Jesuset y realizan sus actividades cotidianas, aunque últimamente han sido noticia tras haber colgado vídeos en youtube con sus actividades, la historia del convento y sus particularidades religiosas, en lo que supone un importante paso en la utilización de los medios tecnológicos contemporáneos.

    La vida religiosa sigue siendo, sin embargo, la parcela fundamental de su vida retirada. La Sábana Santa es parte de la misma. "¡Hay que ver lo que dura y lo que durará!", exclamó la madre superiora, que tuvo una frase tremendamente expresiva para explica la creación de la "Síndone" original. "Fue una explosión de resurrección", afirmó.

    En estos principios de 2011, por último, las hermanas están recordando el 400 aniversario del padre fundador, San Juan de Ribera, que se cumplió el 6 de enero y que se ha conmemorado este viernes. También preparan la celebración de la fiesta del Jesuset a finales de mes.

* PD. Enero 2023. Dos años después, exactamente el 22 de febrero de 2013, las Agustinas Descalzas abandonaban el convento de Alcoy y se trasladaban al otro centro de la orden, en Benigànim. Una dolorosa decisión, motivada por la reducción de las comunidades y también por la edad creciente de sus componentes, que fue avalada por el entonces arzobispo de Valencia Carlos Osorio.

https://www.agustinosrecoletos.com/2013/02/las-agustinas-descalzas-dejan-su-convento-de-alcoy-despues-de-400-anos-y-se-integran-en-el-de-beniganim/

    El convento no cerró, ya que inmediatamente se instalaron Carmelitas del Espíritu Santo procedentes de Brasil, más tarde reemplazadas por el colectivo actual, Servidoras del señor y de la virgen de Matará, que se ocupan del complejo y desarrollan su vida esperitual de clausura.


miércoles, 21 de diciembre de 2022

LA TRAGÈDIA DEL TREN: EL NADAL DE 1922

Aquests dies els mitjans de comunicació han assenyalat la solidaritat del poble d'Adamuz amb els afectats per la tragèdia ferroviària. Ho va destacar dissabte Quique Ruiz a la seua columna en Alicante Plaza* i de seguida vaig pensar amb la gent d'Ontinyent i el desastre del comboi de soldats del Nadal de 1922. La gent de la Vall d'Albaida es va mobilitzar per ajudar en allò que era possible, un fet que va reconéixer el rei Alfons XIII dos anys més tard. Ha passat més d'un segle, però les concomitàncies són increïbles.


El Nadal del 22: la tragèdia del tren*

Panteó de les víctimes al cementeri / A.V.
La catàstrofe ferroviària del Regiment
Biscaia 21, la tarda del 22 de desembre de 1922, ara fa 100 anys, va endolar Alcoi molt particularment i l’Espanya en general, amb la mort de 12 militars i les ferides sofertes per altres 150, de resultes de l’accident patit a Ontinyent per un comboi especial de la línia Xàtiva-Alcoi. L’amplíssima cobertura informativa que el diari ABC va realitzar permet ara reconstruir els fets amb molt de detall, amb la col·laboració d'altres fonts, com la
Història d'Alcoi de Julio Berenguer Barceló.


De segur que el títol d’El Nadal més

trist seria una mica hiperbòlic, però expressaria veritablement el sentiment que es va viure a la nostra terra aquell Nadal de 1922, ara fa 100 anys. El Regiment Biscaia 21, que tenia la seu permanent al quarter d’Alcoi, va patir la nit del 22 de desembre un dels moments més tristos de la seua història -si no el que més- amb un tràgic accident ferroviari, que va deixar dotze morts i més de 150 ferits. En la llista està el tinent coroner José Cañamate, cap de la unitat, que està soterrat, com tots els altres, a la mateixa cambra funerària del cementeri municipal.

Cal assenyalar que aquest accident ha estat catalogat com el 58é més greu de la història ferroviària espanyola, segons les dades de l’Associació Castellana-Manchega d’amics del ferrocarril. Una classificació veritablement tenebrosa.

Què va passar en aquell terrible esdeveniment? En realitat, vist amb la llunyania de quasi un segle, podria parlar-se’n d’un episodi de veritable mala sort, sense deixar de costat una quasi segura negligència. La “Història d’Alcoi” de Julio Berenguer Barceló aporta una informació profusa, a partir dels detalls que va publicar el diari “La voz del pueblo”, però recentment he pogut constatar que el periòdic ABC va fer un treball impressionant amb cròniques molt detallades i fotografies de l’accident i del posterior soterrament a Alcoi dels morts, en aquest darrer cas a càrrec del fotògraf Matarredona. Les cròniques telegràfiques sembla que funcionaven d’allò més bé als primers temps del segle XX.

El 22 de desembre de 1922, el Regiment Biscaia 21 tornava de la població de Xest d’unes maniobres i compartia un comboi especial de tren, auspiciat per la Compañia General del Norte, amb una altra unitat; concretament era el Regiment d’Infanteria Otumba 21. De València a Xàtiva, “los soldados iban cantando alegremente”, segons va narrar el diari “La correspondencia

de España” en l’edició del dia 23. El Biscaia 21 va continuar viatge cap a Alcoi, amb dos locomotores i vint-i-dos vagons, fins que entre Ontinyent i Agres, allà on la costera té més pendent, no va poder avançar més. Algunes informacions van parlar d’avaries en una de les màquines, mentre que altres simplement senyalaven la manca de potència de les locomotores o fins i tot que la composició del tren havia estat excessivament carregada.

Davant la impossibilitat de continuar el trajecte, es va decidir dividir el comboi: les màquines amb la meitat dels vagons pujarien fins a Agres, mentre que la resta esperaria que aquelles tornaren i així continuar el viatge. Els vagons van ser assegurats amb pedres i ancorats, però en arrancar, l’impuls del primer segment va fer que el sistema de frenat se soltara i que els vagons de darrere es precipitaren via avall cap a Ontinyent, en una boja carrera. Tothom va ser conscient alhora que el regiment anava a patir un carnatge. De seguida, alguns militars van saltar dels vagons desenfrenats, mentre que el comboi baixava cada vegada a més velocitat. A l’entrada de l’estació d’Ontinyent, els operaris van aconseguir desviar les unitats cap a una via on sols hi havia una màquina -la número 1.413-, contra la que van xocar i es van destrossar. L’alternativa haguera sigut l’impacte contra el tren de mercaderies que acabava d’arribar, amb els materials del regiment. Alguns soldats van decidir saltar quan el desastre era ja ineluctable i van patir greus ferides.

De l’altra secció del comboi, prop d’Agres, el metge del regiment doctor Ballón i diversos portalliteres van decidir començar a baixar a peu per la via cap a Ontinyent, sota la llum de fanals, amb la finalitat de recollir els soldats que s’havien llançat des dels vagons i pogueren estar ferits, i evidentment ajudar en les tasques de rescat a l’estació d’Ontinyent.

A la ciutat de la Vall d’Albaida, el desastre era absolut. Instants després de l’aterridor xoc, tothom es va mobilitzar per a ajudar en allò que fóra possible. Treballadors de l’estació i veïns del poble van acudir així que es va donar l’alarma i de seguida van treure set cadàvers i desenes de ferits, més o menys greus, entre els crits i llaments dels damnificats. Setanta ferits van ser enviats a l’hospital i 26 més lleus allotjats en cases particulars i en els tres convents dels pares franciscans. D’Alcoi van eixir 
 cap a Ontinyent nombrosos vehicles i l’ambulància de la Creu Roja tan prompte com es va tindre coneixement dels gravíssims fets ocorreguts, que van ajudar a traslladar ferits, especialment els oficials. Al final, serien dotze els morts i més de 150 ferits de diversa magnitud. La relació inclou el tinent coronel cap del regiment José Cañamate, el mestre ferrador Luis Villanueva, els sergents Salvador Peidro i Tomàs Aznar i el caporal Francisco Cardona.


L’endemà, a la tarda, un altre comboi especial va ser acomiadat a Ontinyent i va partir cap a Alcoi. Un seguici funerari amb els cadàvers, que va ser rebut més tard a l’estació del Nord per una gentada, silenciosa, endolada. Era el

regiment d’Alcoi, que tornava amb un dia de retard i amb molts fills alcoians morts o ferits. Al matí del dia de la Nit de Nadal, la ciutat estava en silenci. Gens d’ambient festiu. A les 11,30, l’església de Santa Maria va acollir el funeral, plena de gom a gom. L’arxipreste va ser l’oficiant i Remigio Vicedo va protagonitzar l’oració fúnebre. Acabada la missa, es va fer el trasllat dels difunts fins al cementeri, amb la pujada pel carrer Sant Nicolau entre un silenci esfereïdor.

Un testimoni d’excepció, Rafael Terol Aznar, va contar el novembre de 1997 els seus records. “Jo tindria set o huit anys, però recorde que em va impressionar la grandària de la manifestació de dol i el silenci. Ningú no parlava”, va explicar.

Els cadàvers van ser soterrats a l’àrea militar del cementeri d’Alcoi, en un panteó comú on es va afegir una làpida amb els noms dels difunts, promoguda pel regiment i l’ajuntament. Els anys han passat i ara per ara comença a ser difícil identificar les lletres... l’erosió i el temps que no perdonen.

La gravetat de l’accident va provocar reaccions immediates, fins i tot al Consell de Ministres del mateix dia 23 a la tarda. El ministre de Fomento Rafael Gasset va lamentar els fets i va anunciar que havia ordenat una investigació per a “depurar les responsabilitats”. La primera mesura va consistir en l’enviament a Ontinyent de l’enginyer cap de la divisió, Sr. Montagut, i del cap dels servicis dels ferrocarrils, Sr. Valenciano. D’antuvi, el ministre pensava que l’expedició havia sigut organitzada “muy a la ligera”, amb els frens defectuosos o amb més unitats que les locomotores podien arrossegar, a la volta que anunciava que si es detectaven negligències, els autors serien castigats.

Va ser un primer pronunciament, que conduiria a una polèmica nacional, d’unes característiques semblants a aquelles que hem pogut seguir els darrers anys a continuació de tragèdies del mateix caire. La primera pedra va estar a càrrec de l’Ajuntament d’Alcoi, que es va reunir en sessió plenària urgent, va mostrar el seu condol oficial, va decidir finançar el solemne funeral i, al mateix moment, “iniciar una protesta contra la Compañía del Norte para conseguir mejoras en el material”.


D’altra banda, el Sindicat de Ferroviaris va difondre un comunicat a València, molt contundent, en què acusava “a la compañía de ferrocarriles como única responsable de la catástrofe ferroviaria de Onteniente”. Aquest sindicat coincidia amb l’Ajuntament al catalogar com a “deficients” els materials de la línia. D’altra banda, “La voz del pueblo” animava a “establecer responsabilidades más allà de las individuales”, la qual cosa suposava una adhesió clara a la tesi general que apuntava cap a les deficients condicions de la línia i els trens.

Com es comentava al començament, el Nadal més endolat. És difícil de pensar avui com es viuria la nit de Nadal a les cases d’Alcoi, en un temps complicat políticament i amb l’economia domèstica sempre escassa o nul·la. Tal volta siga una expresió hiperbòlica, efectivament, però aquell Nadal està sens dubte en un lloc molt destacat de la llista dels més negres de la ciutat.

Epíleg. El 1924 el rei Alfonso XIII, que havia enviat un representant oficial al funeral, va atorgar a Ontinyent el títol de “Ciudad muy caritativa” en reconeixement la seua tasca d’ajuda a les víctimes d’aquesta tragèdia. Un títol molt merescut, sense cap dubte. Com merescut és avui el record especial al tinent coroner Cañamate, que va romandre al costat dels seus hòmens. I ho va pagar amb la vida. Tot un exemple.

Addenda. El 22 d’agost de 1980 el Biscaia 21 va marxar d’Alcoi amb destinació a Bétera, població que el va acollir fins a la seua eliminació, formalitzada el 31 de desembre de 2002. La reorganització d’unitats, a més a més, va conduir a la fusió amb el Regiment Otumba 21 el 1984. Si els dos regiments havien compartit aquell maleït viatge el 1922, a la fi van compartir destí.

I per concloure, un altre esdeveniment trist. El 2003, el regiment ja era història, però un dels seus oficials, el tinent Godofredo López Cristóbal, va ser una de les víctimes del Yakolev-Jak 42, que es va estavellar a Turquia.

Mario Candela / Desembre 2017

Fotos: Diari ABC i Matarredona (la del funeral) i portada del diari La Correspondencia de España.

* Aquest text és el guió, amb alguna esmena, del programa de la sèrie el Racó del crim, que va emetre Ràdio Alcoi ara fa més de huit anys, amb la direcció de Quique Ruiz.

https://alicanteplaza.es/alicanteplaza/opinionalicante/el-valor-de-la-gente

viernes, 18 de noviembre de 2022

"LA TIZA SOBRE LA PIZARRA DURA MÁS QUE LA TINTA DEL BOLÍGRAFO"

 

Las matemáticas son para toda la vida*

La retirada de una pizarra en el edificio universitario del Viaducto saca a la luz las fórmulas que el catedrático de la Politécnica Delfín Calbo escribió para sus alumnos en 1963, con ecuaciones diferenciales e integrales que se siguen explicando hoy en día

M. CANDELA / DIARIO INFORMACION

17·01·13 | 01:00


La pizarra antigua ha aparecido en una aula de la planta baja del edificio universitario del Viaducto.

La pizarra antigua ha aparecido en un aula de la planta baja del edificio universitario del Viaducto. JUANI RUZ

Es posible que algún lector del periódico se lleve hoy una sorpresa, pues entra dentro de lo razonable que fuese alumno de la Escuela de Peritos de Alcoy en el curso 1962-1963 y que, en consecuencia, asistiera a las clases de matemáticas o cálculo de Delfín Calbo, que era además el catedrático. De coincidir todo, puede que algún lector recuerde la clase del 5 de febrero de 1963, cuyo desarrollo ha sido redescubierto estos días al retirarse una pizarra en el edificio universitario del Viaducto, con motivo de la adaptación para albergar la Escuela Municipal de Bellas Artes.

Así, se ha sabido ahora que a principios de 1963 la antigua pizarra que estaba pegada sobre la pared, fue cubierta por otra nueva, pero sin que se llegara a borrar lo que había escrito: una amplia ristra de fórmulas matemáticas, cuya letra se corresponde con bastante claridad con la del catedrático Delfín Calbo, extremo en el que coincidieron ayer el exdirector Enrique Masiá y Ana Moltó, actual secretaria general de la Cámara de Comercio e Industria y que se tituló en Química y Textil y fue alumna del referido profesor.

La aparición ha causado sorpresa entre los descubridores, pero Enrique Masiá se mostró encantado. "Esto es casi de la prehistoria, como las pinturas rupestres de La Sarga", a la vista de una lección que ha permanecido oculta durante medio siglo; de hecho, el aniversario se alcanzará el próximo 5 de febrero. Preguntado acerca de si la letra podría corresponderse con la de su padre, Enrique Masiá Ferrer, profesor en aquella época, aclaró que "evidentemente podría ser, pero no; estoy casi seguro que es la de Delfín Calbo, que era el catedrático de matemáticas 2. Podría ser también la de Adolfo Rius, pero no, es la de Calbo, porque además se corresponde con las materias que impartía". Ana Moltó, por su parte, se mostró "razonablemente segura" de que se trata de apuntes de cálculo o ampliación de cálculo, con el citado catedrático.

En cuanto al contenido de la lección de aquel ya lejano día, Masiá detalló que "nos encontramos ante una serie polinómica de ecuaciones diferenciales, con la serie de Laurent, que se cita en el texto; hay integrales y diferenciales, todo lo cual se sigue explicando hoy en día, aunque de otra manera. Eran asignaturas comunes a todos los peritajes, que por tanto cursaban todos los estudiantes".

El exdirector, que se jubiló el pasado verano, recuerda que inició su andadura en el centro un año más tarde, en la época en que la actual Escuela Politécnica Superior o campus de Alcoy era Escuela de Peritos, e incluiría cinco cursos: selectivo, iniciación y tres años de peritaje, de acuerdo con el Plan de 1957. "Esto nos demuestra que el lápiz sobre el papel y la tiza sobre la pizarra duran más que la tinta de bolígrafo", concluyó.

El texto ya cuenta con un punto de "modernidad", pues alguien ha añadido la frase "Rajoy dame un curro".

Por ahora, está previsto mantener en la pizarra la fecha y parte del texto, según explica Montse Ripoll, directora de la Escuela de Bellas Artes. "La verdad es que nos quedamos muy sorprendidos cuando destapamos la pizarra ya que era muy curioso ver lo que había escrito debajo. De momento, pensamos preservar la fecha y también algunas de las fórmulas, porque está claro que todo tiene un valor cultural", manifestó ayer a este diario.

160 aniversario

Este curioso descubrimiento se produce, además, en un momento en que Alcoy se apresta a conmemorar los 160 años ininterrumpidos de estudios superiores, sobre todo de carácter técnico. Lo que empezó siendo en 1853 la Escuela Industrial Elemental ha pasado por diferentes etapas, e incluso había tenido un precedente como Establecimiento Científico Artístico de la Real Fábrica de Paños; más tarde sería Escuela Superior de Industria y Escuela de Ingeniería Técnica Industrial, hasta llegar a la actual Escuela Politécnica Superior de Alcoy.

* Noticia publicada en el Diario INFORMACION, en la edición del 13 de enero de 2013. La fotografía es de Juani Ruz, el texto de Mario Candela y el titular del reportaje de Paco Bernabeu.