Una experiència nova, tancat a la cabina de l’ascensor d’un gratacel oblidat, en mig del no-res, sense cap soroll que trenque la monotonia, l’angúnia de la situació. M’ha semblat escoltar l’altre elevador. És evident, si un no va, puges a l’altre, però mai no comproves si hi ha algun cadàver momificat dins de l’altre. Tots tenim pressa en la vida contemporània i anem al nostre alé, sense reflexionar.
La primera imatge que m’ha vingut a la ment és José Luis López Vázquez en la
celebèrrima cabina telefònica, d’allò més destacat que va produir el cinema espanyol durant el franquisme, i que va passar la implacable censura. I és estrany, perquè era un càntic a la predestinació, a l’estil de la filosofia dels grecs, poc harmonitzat amb les creences ultracatòliques predominants i oficials a l’època.L’home que no pot lluitar contra el destí. La cabina que s’enfonsa sense que cap arma puga combatre l’atac indestructible i la resolució final, inexorable. Hui toca parlar bé de López Vázquez, després del seu paperet en Los chicos del Preu (un títol, per cert, gens inclusiu, i políticament correcte, d’acord amb les mesures sobre el llenguatge que es van aprovar en Múrcia fa uns dies). En aquest cas, l’actor fa un paper amb tota la dignitat i força, molt lluny d’altres que millor oblidar, com d’altres protagonistes cinematogràfics de la Transició espanyola.
He sentit alguna veu a l’escala, però ha marxat, amb l’altre ascensor, evidentment. He fet dos cops a la porta i un crit simbòlic, més que res per assenyalar la meua presència, per buscar la solidaritat d’un so tranquil·litzant, com el Comte de Montecristo que li parlava
al carceller per escoltar una veu. Pobre Edmund Dantés, tants anys i anys tancat sense saber per què estava allí ni tampoc com acabaria.No es pot negar el paral·lelisme. Encara que Dantés/Montecristo tenia una gerra a manera d’orinal. Caldria plantejar-ho a la reunió següent de la comunitat de veïns? Seria un complement interessant per als elevadors, especialment aquells que cada setmana tenen alguna avaria, com és el nostre cas. Pujava i, de sobte, s’ha parat; els llums han deixat de funcionar, la patada amb què arrancava el 600 tampoc ha servit de res, per la qual cosa he fet sonar l’alarma. Al poc, una veu m’ha demanat les dades: qui sóc, on visc, certificat de penals… una mica surrealista. Després, ha decidit cridar al tècnic. Vindrà hui? No ho sé.
Més veus i l’altre ascensor. El que deia al principi: un dia trobaran el que quede, uns quants ossos i un muntonet de pols… És el moment de citar la Bíblia, amb aquell versicle que tots coneixem: “en pols eres i en pols et convertiràs”...
Parada obligatòria. L’alarma automàtica ha avisat: l’hora de la pastilla diària. I se sent algun soroll. El tècnic? No ho crec. A aquesta hora, si ve d’Alacant, amb tot el trànsit de l’entrada dels col·legis i instituts, serà complicat. Per cert, què passarà amb els meus alumnes? Tinc previstos exàmens amb un grup de 2n ESO i un altre de 4t (de les Llegendes Valencianes i d’Aloma, per si algú té una certa curiositat).
Arriba el tècnic. Era ell. Felicitacions. Un petit soroll i l’ascensor que baixa, la porta s’obri, la vida torna… Pujava o baixava? Demana l’expert. Doncs, crec que pujava… Allí s’ha quedat l’home, mentre posava en marxa un detallat estudi de l’ossamenta de l'ascensor, que té més de mig segle de viatges a l’esquena.
Finalment, he tingut més fortuna que López Vázquez, almenys aquesta vegada.
