EXCÉDÉ, LE MOT CHÉRI DE FRANÇOIS SAGAN

Par logique, affirmer que le mot excédé

L'édition que j'ai lue

est le préféré d'une écrivaine ou d'un écrivain est hyperbolique; mais, il en fait une impression, une sensation de déjà vu, quand je l'ai retrouvé dans les premières pages de Dans un mois dans un an, le tout troisième roman de François Sagan. Après, Bonjour tristesse, j'ai lu et j'ai commenté l'été précédent Un certain sourire. Et un de ces jours, j'ai déniché celle-là à la bibliothèque de la maison familière de campagne.

    On pourrait dire un récit qui est une prolongation des antérieurs, tel que chapitres d'un même roman. Les personnages changent, les histoires aussi, si on peut dire que dans les textes de Sagan il y a des faits concrets, mais survivent l'ambiance, le décor, Paris, les sensations et les mots, toujours répétés (exceéée, lassée, ennuyeux, insouciant, etc.) On trouve la-bàs de personnes sans objectifs concrets dans la vie, voire sans moralité, qui vivent pour les caprices plus ou moins soudains, pour les toquades de Josée. Les Italiens parlent de la dolce far niente.

    J'ai appris que le roman a été écrit en

Sagan, à l'époque du livre

1957 et ces situations de la vie, des relations humaines, sont insaisissables pour un Espagnol qui arrive de ce temps-là. Rien à voir les deux mondes: une société de liberté front une autre coincé sous une autocratie catholique avec une ferme moralité. Rien ne s'échappait au contrôle des hommes et surtout, surtout, il faut le remarquer, des femmes. C'était plus que l'interdiction de voir des films -il fallait aller à Perpignan pour avoir de piquant- ou de lire des livres troublants ou simplement révolutionnaires ou dangéreux, c'était la vie même.

    Presque à la fin du livre madame Sagan se dévoile: " Dans deux mois ou un an, tu ne m'aimerais plus ". Carpe diem, de l'italien au latin, vive le jour ! Et au moment d'expliquer le grand triomphe de Béatrice [" C'était gagné, quelque chose était gagné "] on a le droit de se demander si c'est l'actrice qui parle ou c'est l'écrivaine qui évoque la bombe que fut Bonjour tristesse...

El primer café amb pluja i Festes (ajornades)

Mentre a l'Ajuntament d'Alcoi

El primer café amb llet (obra d'Ali i Toni)

Francés i Olcina proclamaven als quatre vents el que ja se sabia des d'anit -és a dir, que les Festes 2020, ara per ara, són una quimera- he pogut assaborir el primer café amb llet del desconfinament parcial que vivim. Ha sigut al Blau, a la barra exterior, amb mascareta i guants, per cortesia d'Ali i Toni, al capdavant del seu negoci, com tants i tants professionals de l'hostaleria, que tracten de tirar endavant en circumstàncies molt adverses i després de dos mesos in albis, en blanc.
Sí, estem en un cicle de desconfinament, però amb molta inquietud, perquè sembla hi ha gent que l'enteniment se l'ha begut al llarg dels dos mesos a casa. I no parle en particular d'Alcoi -de la via verda, de la plaça de Dins dilluns a la tarda- sino també dels canals en Milan, de la vorera del Sena a París, desallotjada per la policia aquesta setmana per causa d'una eclosió ciutadana incompatible amb la situació sanitària.
Ara capte el significat d'allò de "Los locos años 20", quan, acabada la Gran guerra (en França és la primera, no la segona), amb una generació jove completament desapareguda, la gent va pensar allò de "que me quiten lo bailao" i va relaxar les regles morals. Evidentment, a Espanya, sota una dictadura catòlica, aquestes tendències van arribar de manera molt difusa.
En efecte, confinats més o menys i l'hostaleria amb terrasses limitades, que ara no poden funcionar per la pluja... I sense Festes... Això per al sector de la resta de la ciutat és més o menys assumible, per al centre és la gran porta del desastre. I sé de què parle, perquè he treballat al cantó del Pinyó durant gairebé trenta-tres anys i he rebut dades d'ací i d'allà com per tenir una visió de conjunt més o menys acurada: unes Festes amb bona climatologia significa un any més o menys profitós.
Amb el regust del bon café, hui no es pot deixar de costat la qüestió festera: és la decisió que la societat esperava. Al marge de l'evolució sanitària, és evident que a la tardor la situació no estarà normalitzada (a aquestes hores, el ministeri i les autonomies estan començant a parlar de les limitacions a les aules en setembre). Més clar, aigua.
Finalment, com va escriure el periodista Javier Llopis Arques, podrem estar satisfets si tenim una Cavalcada 2021 amb certa normalitat...
Bon senyal serà.

El llit de Marcel Proust o el París recòndit

Entrada al Museu Carnavalet / Foto: Parisinfo.com

Tothom coneix París i el museu del Louvre, també el centre Georges Pompidou, la torre Eiffel, els vaixells-mosca del riu Sena, el Moulin Rouge... i un reguitzell de meravelles més. Però, però, hi ha joies amagades que en algun moment, quan, esperem, aquesta tragèdia que vivim siga història, podrem descobrir o revisitar.
I una d'elles és sense cap dubte el Museu Carnavalet. El professor Philippe Pantet, de la Universitat Paris-Sorbonne, ens explicava que el Louvre és el museu de França i que el Carnavalet és el de París. Allí, en un edifici construït el 1548, remodelat posteriorment per François Mansart i on va viure ni més ni menys que Madame de Sévigné, trobem tota la història de Paris.
No es tracta d'un museu a l'ús, perquè hi trobem de tot: des d'antigues peces arqueològiques fins a decoracions de luxoses botigues dels segles XVIII i XIX i, fins i tot,

El llit des d'on Proust va escriure "A la recerca del temps perdut" / Foto: A Moltó

el llit i l'habitació completa de Marcel Proust, que em va interessar molt perquè havia treballat la seua obra l'any anterior.
És l'habitacle complet de l'autor de "A la recerca del temps perdut", on s'alimentava de cafés amb llet i sopes, que li portaven de l'hotel Ritz: la deficient alimentació i l'esforç d'escriure 3.500 pàgines de densa, innovadora i immortal literatura li van costar la salut i la vida en plena joventut.

El professor Pantet, en plena explicació / Foto: M. C.

Allí, al museu Carnavalet, ens va portar el professor Pantet, en el marc del seminari d'art, i sempre recordarem, a banda de les altres destacades visites (Sainte Chapelle, art contemporani i Monet), la màgia d'aquest recinte. Si aneu-hi, no ho penseu: directes al Carnavalet!