MIGUEL SARASA, EL REI DELS PROFES

En juny de 2012 vaig publicar una

entrevista al diari INFORMACION. Miguel Sarasa Lores, un alcoià d'adopció que no necessita presentació, s'havia jubilat després d'una mica menys de mig segle de professor. De fet, l'havia començat la carrera en l'Acadèmia Tecnos, en substitució ni més ni menys que de l'enyorat Paco Bernàcer, el 2 d'octubre de 1963. Així que estos dies es compleixen seixanta anys d'aquesta efemèride.

    Aconselle llegir l'entrevista i ser benignes en les repeticions de "por cierto" que hi ha en una mateixa frase: és fàcil justificar-se en la presa dels periodistes a l'hora de redactar, però no és cap excusa. Revisar-la recentment ha sigut per a mi una descoberta, perquè la va preparar i escriure un periodista, en efecte, però ara la llig un professor d'institut... I la perspectiva és molt, però que molt distinta.

    Ara comprenc algunes coses que Sarasa, un home moderat i cortés com cap altre (en realitat com el seu alter ego, Eduardo Latorre), explicava en la part del final per això que fa a l'autoritat del mestre, al comportament dels alumnes i a l'actitud que mantenim els pares en general.

    De vegades he contat a les meues classes que jo vinc de l'escola franquista i que ara m'he hagut d'adaptar a una nova situació social, la qual cosa de vegades és complicada.

La pel·lícula Los chicos del coro reflectix de vegades l'ambientació escolar d'un temps desconegut per a les generacions contemporànies.

    Per això em va sorprendre el to crític de Sarasa en aquella entrevista, una posició que ara puc entendre millor, i per això considere oportú recuperar el text, que continua en la xarxa global. Que el gaudiu com jo mateix he fet!

    I enhorabona a Miguel Sarasa per l'efemèride!

https://www.informacion.es/alcoy/2012/06/02/padres-quieren-les-devuelvas-hijo-6805821.html

 

Pilar Jordá, in memoriam

Aparte de contar batallitas,

Pilar Jordà, entre Sari y Luzdivina / Foto IES A. Sempere

en clase suelo utilizar los conocimientos que recibí; de hecho, a la inolvidable Dª Victoria Jordá, "la" de latín, la cito casi semanalmente, por causa de una máxima que he empleado toda mi vida: "si tienes dudas con una palabra, escríbela; si sigues dudando, busca un sinónimo". Mi añorado colega Vicente Valls también la recordaba... especialmente por los "ceros" que solía cosechar: una historia que contaba con muy buen humor.
Eran los tiempos del "instituto", el único de Alcoy. Ana todavía conoció la sede en la Escuela Industrial o de Peritos como se llamaba en aquella época, pero yo llegué directamente al Padre Vitòria. A muchos profesores no los he vuelto a ver, pero con otros mantenía cierto contacto, como con D. José Luis Colomer, que más tarde sería el director, o con Dª. Pilar Jordá, sorprendente y lamentablemente desaparecida estos días.
Pilar Jordá era profesora del área de Humanidades y más tarde catedrática de Inglés en el IES Andreu Sempere, una persona encantadora que vivía en San Nicolás y, en consecuencia, coincidíamos a menudo en mi antigua vida de periodista; además, era mi "informante" del día día de su amiga de toda la vida, Sor María Elisa Verdú, nuestra misionera/sanitaria en Mozambique, adonde iba de manera pràcticamente anual. El exalcalde D. Jorge Sedano rememoraba con pesar hace unos minutos un viaje conjunto que realizaron años atrás a tierras africanas.
Pero si recuerdo a Pilar es por una circunstancia muy especial. A finales de febrero del 82 -sí, el año del "glorioso" mundial de fútbol- fui enviado al instituto Jaume II de Alicante a hacer las pràcticas del CAP; era un centro de nueva creación y fui a pie desde la Goteta, donde vivía. Una vez allí, me encontré perdido como un mono en la juguetería de un centro comercial: no sabía nada de institutos, ni de clases, ni de nada... Estaba en quinto de carrera de Filología Hispánica en la UA y tocaba. Entonces, ¡oh, milagro! llegué a la sala de profesores, eché un vistazo general y me encontré con la sonrisa de Pilar Jordá, que trabajaba allí.
Confieso que su presencia me ayudó a sobrellevar la experiencia de ser por unos días profesor de latín -en realidad, di clases de historia de Roma, de la parte de los siete reyes y la república- a estudiantes de BUP. Por cierto, la primera clase en que entré eran 30 chicas; sorpredido, pregunté: "¿Las clases no son mixtas ahora?". "Sí", me contestaron, "pero ningún chico ha cogido latín..."
En aquel momento no podía saberlo, pero 36 años después repetiría la entrada en un instituto, en este caso el de Val d'Aran, dando gracias cada día de haber cursado el CAP en su momento.
Pilar, hasta siempre. Un beso.

San Juan Bosco, més que una festa

Ahir va ser 31 de gener, festivitat de San Juan Bosco, un dia marcat en lletres d'or al calendari de tots qui, com jo mateix, hem format o formem part de la gran família. Qui m'hagués dit que ara, a la vellesa, viuria la festivitat a una aula com a professor! Precisament ahir, a 3r d'ESO estàvem parlant d'un altre sant, molt diferent, Sant Vicent Ferrer, una de les figures clau de la literatura valenciana, i vam veure un fragment de la pel·lícula "portentosa".

La Cuna del Mesías 2003

Jo, dels salesians, del món dels salesians, parlava sovint amb José L. Córcoles Bordera, amb qui vaig compartir café matutí durant trenta anys. Discrepàvem en gairebé tot, però coincidíem en una cosa: l'educació als salesians marca, independentment que després estigues present o te n'allunyes. I també ho feia amb Rafa Sanus, i més o menys els criteris eren equivalents.
I això que la nostra generació -i més encara la de Còrcoles o el meu pare- vam viure l'etapa franquista, on els mestres, foren salesians o cooperadors, estaven obligats a tractar amb molta duresa a l'alumnat. I no ho sóc jo qui trau aquesta conclusió. Miguel Sarasa Lores, retirat després de quaranta-nou anys com a docent, em va contar en una entrevista que al principi era "obligatori" pegar als alumnes (i, també, que, al final de la seua etapa, els alumnes podien agredir els professors). En cap de les dues situacions passava res. Un canvi radical. Sí, els alumnes estàvem indefensos perquè ens tractaven com ens tractaven... i en casa hi donaven suport; ara, passa una cosa semblant: els estudiants poden maltractar els professors... i, normalment, tenen el vistiplau familiar.
Un canvi d'època, però, pel que sé, els valors que mantenen els salesians no han variat. Ah! Sí, una cosa molt important: el col·legi és mixt, la qual cosa la generació de Córcoles i en part la nostra, mai hagueren somniat. Aquest tema, conseqüència de l'aplicació de la LODE el 1985, em va costar una primera discussió professional amb la direcció del centre, que no ho veia notícia (la segona va ser, probablement, el dia més trist de la història del col·legi, per la tràgica mort accidental d'un infant al camet).

Teatre, amb Córcoles i Miguel Segura en primer pla

Quan parle de valors em refereix a viure amb respecte, a Tesalín,"La cuna del Mesías" i la promoció del teatre en general, al MAO, i fins i tot a l'ambientació de la Societat d'Antics Alumnes, tota una institució local.
Per descomptat, a Alcoi hi ha dos centres educatius, encara que, per als "de tota la vida" l'article determinant va amb aquell que ja ha arribat als noranta-un anys; l'altre, el de Juan XXIII, va pel mig segle... i confesse, avui, que vaig estar a l'acte de la primera pedra, que va presidir l'arquebisbe de València, encara que no sé si va ser Marcelino Olaechea o José María García Lahiguera. Una primera pedra del col·legi i també del barri, en una jornada fonamental per a la ciutat.
Són, a la fi, reflexions, pensaments, sensacions, al voltant d'una festivitat que em trasllada a la infantesa, especialment a les imatges que conserve del partit de futbol entre els salesians -arromangant-se la sotana, aleshores obligatòria- i els alumnes del PREU.

La meua generació...

P. d. És impossible esmentar les persones que conec o he conegut vinculades al centre. Vull citar-ne tres. Una, "don" Blas, perquè fa uns mesos vaig descobrir la seua tomba al cementeri; la segona, "don" Vicente, perquè el veig cada diumenge al poliesportiu i l'altra, Camilo Sesto, perquè a les seues "Memories" va fer un testimoni impressionant del seu pas pel centre (ah! I és un document honest, perquè de la mateixa manera que ataca a alguns professors "maltractadors", fa elogis d'altres, pel seu tarannà).

Fotos: La primera de l'autor del text, la segona i la tercera, d'origen desconegut.