JOSÉ JUAN, L'HEROI OBLIDAT

A la primeria de setembre vaig llegir la retirada de José Juan, de cognom Figueiras i originari de Vigo. Quina casualitat, com l’enyorat Juan Mariño, a qui recentment he recordat per la trobada casual d’un antic reportatge. Què tenen ambdós en comú? Alcoi, o més precisament l’Alcoià en el

Juan José i el l'equip, la nit de la victòria / Foto Alcoyano

cas del primer, i per descomptat l’equip del Celta. Encara que un era de Batoi, l’altre jugava a El Collao, que marca la fita amb el barri de Santa Rosa. Circumstàncies o casualitats que permeten aproximacions inesperades.

Jo, a José Juan no el conec, ni a pràcticament ningú de l’actual equip; en realitat, sí: a Josele Gonzàlez i també de manera simbòlica a Juli, encara que aquest fa temps que va marxar. Les coses del futbol. Tanmateix, tant a un com a l’altre els recordaré sempre per allò del Real Madrid. El porter es va convertir en un mite i en YouTube podeu trobar la gravació de la COPE d’aquell partit i comprovar com Manolo Lama i els altres parlaven de Juli i dels córners que va llençar, així com del contraatac que va conduir a la victòria.

    En primer terme, estaven les circumstàncies. La pandèmia de la COVID i un estadi sense públic, la qual cosa dona a l’espectacle una sensació d’irrealitat. Després, l’Alcoià no era un equip destacadíssim de la Segona Divisió B; un bon equip, per descomptat, però res més lluny. Enfront, el campió d’Europa a perpetuïtat, que resol qualsevol situació complicada sense despentinar-se; en aquest cas, va marcar un golet dels anomenats psicològics, a la vora del descans. Tot a favor.

Va començar la segona part i el Madrid va intentar tancar el partit, però José Juan va dir que tururut, que no passaran, i ja en les acaballes, un doble córner va acabar amb l’empat, davant l’estupefacció general mundial televisiva i radiofònica. Ho puc provar: jo estava en Almoradí

En aquesta porteria es van marcar els històrics gols / M. C.

aquella nit i em disposava a entrar en el món dels somnis quan vaig veure l’1 a 1... No ho podia creure... El partit es va acabar així, encara que monsieur Zidane va incorporar a les estrelles de la Champions per a resoldre la situació. La pròrroga, fase del partit on l’equip superior es berena a l’inferior**, va seguir més o menys igual, fins que un jugador de l’Alcoià va ser expulsat. Desastre absolut.

En realitat, el sentit del desastre va ser inesperat, molt inesperat. José Juan en va tornar a fer una o dos, o tres... i un contraatac de Juli i Diakité va concloure amb un gol de Juanfran. Abans havia marcat Solbes. Ho promet: si hagués vist les imatges sense so, hauria pensat que era el Manchester United o el Bayern de Múnic. Confesse que no donava crèdit al 2 a 1 que veia en alguna pàgina web. El temps romanent va permetre entronitzar uns jugadors, un equip, un entrenador com és Vicente Parras, una directiva, una afició, una

Acomiadament de José Juan en X

ciutat... I sobretot un porter, l’heroi de la nit que ara, a 44 anys, ha dit a la família que ja n’hi ha prou de córrer mons. Molt simpàtic ha estat el geste de penjar les sabates professionals en una porteria.

Per molt menys s’han donat condecoracions, s’han batejat carrers o s’han fet homenatges de tots tipus. La història posarà a cadascú al seu lloc i aquest és un dels esdeveniments que caldrà recordar dels temps contemporanis, al marge de quina siga l’evolució posterior. *

    Aquí teníu el vídeo que José Juan ha penjat a la xarxa X i que anuncia el seu acomiadament. Metafísic, transcendental són els termes que em venen al cap després de veure-l'ho.

https://x.com/i/status/1825883946892067240

* Com a l’Alcoià, per una certa vinculació amb la ciutat, segueix als Girondins de Bordeus, equiup campió de França que acaba de ser relegat a la quarta divisió i que encara en pot caure alguna més. La causa? La mateixa que pateix l’Alcoià, però més gran, amb un deute interestel·lar que l’ha conduït a la fallida.

** Precisament, així va passar just l'endemà al Cornellà-Barça.