LA CONJUNCIÓ DEL DIA DEL DESCANS

La tetralogia o pentalogia festera s’ha

esgotat, pel que fa a les dates tradicionals, enguany alterades per allò de la tardana Pasqua, que, a més a més, ens ha endolat, a causa de la defunció del papa Francisco, de nom Jorge Mario, la qual cosa li dona una proximitat alcoiana. He tractat de simbolitzar aquesta successió festera amb algunes fotos, de les quals he penjat algunes.

Aquest matí, en la fugida fugaç

del tàlem, he albirat l’espai exterior i he vist la lluna conjuntada amb venus per damunt del complex lúdic de la UPV, la moderna EUITIA alcoiana. He fet alguna foto, que, amb nocturnitat i sense traïdoria, sempre té limitacions per la imperfecta tècnica del que ho intenta. No obstant això, queda un epitalami gràfic del moment, que em permet seqüenciar el dia del descans amb una imatge que té el seu punt.

Més tard he llegit que també hi havia una conjunció amb saturn, que jo no he vist o no he identificat,

perquè em sembla que l’estel superior era Venus. Avise que d’algunes coses sé alguna cosa, mentre que d’astronomia gairebé poc, així que deixe-m’ho amb una estampa de la jornada, més o menys singular.

Del dia de l’Alardo, vaig utilitzar una portada de Mortadel·lo i Filemó, al·lusiva al matí; del dia de Sant Jordi la missa del matí, que curiosament, estava dedicada a Mario Candela, desaparegut un 23 d’abril, i a Jorge E. Candela, que també ens va deixar d’hora i era el seu dia. Records, vivències familiars, que ens

acompanyen sempre.

Del dia de les Entrades, va ser la pluja, la plaça d’Espanya obscura i mullada a l’hora del capità cristià, com també a la resta de la jornada: de vesprada en va caure i molta. Del dia dels Músics, vaig repescar una imatge amb Ismael

Ortiz i Josep Maria Segura, per allò de la defunció de l’esmentat Sant Pare.

En resum, uns apuntes festers, més o menys irònics, en un any que el programa moro-cristià s’allunya en el temps. Ah! Aquest matí he escoltat, encara que desconec el nivell de veracitat, que en 2026 les Festes s’allarguen a maig per allò de l’aniversari de Sant Jordi i que es preveuen quatre dies de desfilades.

Temps al temps!

HABEMUS PAPAM

L’actualitat, de vegades, ens deixa bocabadats. És allò que va passar l’11 de febrer de 2013, quan Benedicto XVI va anunciar la seua renúncia o dimissió, una cosa que feia com a cinc segles que no havia succeït. Va ser la seua decisió, respectable a parer meu.

Festes 2023, amb Ismael Ortiz i Josep M. Segura

Era un assumpte que desconeixia i desconec per complet, encara que la pel·lícula Los dos papas -que si no l’heu vista, us la recomane- ens dona alguna pinzellada del que va ocórrer.

Escric aquestes línies poc després d’haver conegut la desaparició del seu successor el papa Francisco, de nom Jorge, la qual cosa li dona una certa familiaritat alcoiana. L’home portava temps amb la salut trasbalsada i finalment ha ocorregut: RIP. Ara falta veure si serà santificat tan de pressa com algun predecessor i també qui continuarà la tasca de Pere.

Tampoc vull escriure succintament de la desaparició, sinó de l’arribada. En produir-se la dimissió de l’antic cardenal Ratzinger, el diari em va demanar reaccions de personalitats de la zona i, primer que ningú, vaig telefonar al llavors vicari, Ismael Ortiz. Era una trucada pertinent, com a màxim representant de l’Església Catòlica en Alcoi. No recorde el detall de la conversa, però sí que hi havia una sensació de sorpresa en tractar-se d’un fet tan inesperat.

Van transcórrer uns dies, no molts, jo recorde que vaig gaudir d’unes petites vacances, i en tornar a la feina es va produir el concili i la fulgurant elecció del papa Francisco (segons la referida pel·lícula, l’assumpte estava ja previst abans de la renúncia). Altra vegada em van encarregar reaccions i, evidentment, vaig cridar al pare Ortiz. Tampoc recorde les paraules, encara

Ismael amb Indalecio Carbonell i el pare Alex

que sí la reacció. Li vaig comentar que si l’1 de febrer ens hagueren dit que el papa dimitiria i que tindríem un nou papa argentí, ens haguérem fet un tip de riure. I així va ser, vam riure per la concatenació d’episodis singulars.

Temps després, Ismael Ortiz va marxar a Puçol i més tard a Alaquàs on fa la seua tasca pastoral i social, mentre la meua carrera periodística va acabar i, sobtadament, vaig acabar de profe d’institut. Tant a Ismael com al papa els he seguit la pista, encara que de lluny.

Ah! Si voleu gaudir d’una pel·lícula que reflecteix com cap altra l’ambient de l’elecció clàssica d’un papa, us recomane Las sandalias del pescador, amb Anthony Quinn.

EL MIG ANY DE VARGAS LLOSA

Va ser una cosa bastant insòlita: entrevistar,

L'Entraeta de Vargas Llosa amb els Marrakesch

amb altres periodistes, a Mario Vargas Llosa en el Templete de la Glorieta d’Alcoi, enmig del Mig Any del 95 i mentre el jurat tastava les olletes del concurs. Una mica surrealista, gairebé tant com l’aventura de Pantaleón, a qui l’escriptor peruà li va encarregar muntar un bordell per als soldats al mig de la selva. De vegades, a les classes, he explicat que la mitja hora cara a cara amb ell és una de les coses més positives que tinc guardades del llarg torn periodístic (i també els minuts amb l’actriu Rafaela Aparicio, però eixa és una altra història).

A la tardor del 77 vaig entrar a la Facultat de Filologia Hispànica a Alacant i era l’època

En el concurss d'Olleta, amb Gisbert, Sanus y Vilaplana

del boom de García Márquez. De fet, el professor Manuel Moragón, en la Literatura Hispanoamericana de quart, ens va fer un bon àpat del colombià, però, encara que em vaig capficar com tothom, sempre li vaig guardar lleialtat a Mario Vargas Llosa. En la Glorieta, entre elogis de l’il·lustre convidat a la literatura d’Azorín, li vaig contar que aquell profe em va dir que Pantaleón y las visitadoras “era muy floja” -expressió textual-, la qual cosa li va treure un somriure. Tal vegada ho fora, no ho dubte, però també parlàrem de La ciudad y los perros i d’alguna cosa més. La veritat, fa trenta anys i la memòria incorpora detalls, però el conjunt és complicat.

Recorde que l’Ajuntament ens

Vargas Llosa va estrenar el llibre d'or dels Marrakesch

va informar la vespra de la visita i, en efecte, va vindre. És allò que vam comentar mesos enrere de la Mesa Festera, que el batlle Sanus tenia gran habilitat per a atraure gent d’upa, i en promocionar les Festes de Moros i Cristians. En aquest cas, amb la intervenció directa de Juan Antonio Gisbert, que en aquell temps era director general de la tristament extinta CAM, i la Filà Marrakesch. Poc importa, perquè el peruà havia estat al cap de les notícies per la candidatura a la presidència del seu país, que, malauradament, va perdre. Ho vaig pensar el primer dia i vist com van anar les coses amb el senyor d’origen japonés que va guanyar, em vaig donar la raó a mi mateix. No té molt mèrit.

En aquell temps, Vargas Llosa

Imatge de la degustació dels plats d'Olleta alcoiana

era un dels grans de la literatura mundial, que més tard va rebre el Premi Nobel, que posteriorment va agafar protagonisme pel matrimoni amb la senyora reina de les capçaleres del Lecturas i el Hola quan el que escriu era molt jove i encara més tard pel seu posicionament en el procés català. Siga com siga, va donar renom als Moros i Cristians d’Alcoi i ell mateix va viure l’experiència de l’olleta en la Glorieta i després amb la Filà Marrakesch i amb els alcoians en conjunt, perquè va desfilar en l’entraeta, al costat de Gisbert i del llavors primer tro, Alejandro Satorre*. Va ser convidat per a vestir-se en la capitania del 96, però no va ser possible**.

Siga com siga, Vargas Llosa va entrar poc després a la Real Academia Española de la Lengua amb un discurs sobre Azorín, que va ser l’assumpte cabdal de la meua entrevista, i en febrer de 2023 va guanyar la meua admiració eterna

Amb Antonio García, membre de la filà i família de Gisbert

amb la incorporació a la Academia Francesa, la qual cosa el va convertir en el primer escriptor hispanista en adquirir aquest grau. I entre tota la immensa biografia, una tarda de dissabte va gaudir del Mig Any d’Alcoi!

* Aquesta història es va produir amb posterioritat a l’alferes dels Marrakesch, que aquest any el repeteixen…

L'alferes, Ana Gisbert

amb Ana Gisbert Mira-Perceval al capdavant. No cal deduir molt: és la filla de Juan Antonio Gisbert. Coincidències dona la vida.

** En realitat, Vargas Llosa hauria gaudit d’una capitania més que interessant. De fet, una setmana abans de les Entrades de Moros i Cristians, les carrosses es van cremar en l’incendi d’una nau industrial en Sant Vicent del Raspeig. Després, en la tarda del 22 d’abril, el capità Jaume Navarro i el seu boato van rebre una pluja de confeti i aigua, perquè van caure 16 litres per metre quadrat! Tot açò va reforçar el triomf de la Filà Marrakesch.

Crèdit: Les fotos formen part de l'arxiu de la Filà Marrakesch, a excepció de l'última que és de l'autor del texte.

ELUCUBRACIONS

Ximo Canet amb el cartell / R. Ll.

He transitat per l’eix de l’essència alcoiana i he examinat amb èctasi l'eclèctica eclosió de l'esperit fester que embarga des de l’edifici consistorial, edicte fester efímer de Ximo Canet, efluvi d’esperança en l’esdeveniment que esbatanarà l’enginy local cap al món. Efusió moro-cristiana extensiva fins a l’eternitat de l’espaiosa extensió extragalàctica, tot això amb un groguenc eixut que empal·lideix fins a l’ésser més embafat!*

* Dues qüestions. El groc recorda el d’Arjona en el cartell de 1968. A més a més, a ningú li sembla que la cara del cristià és d’un personatge de El Planeta dels simis? Serà la llum…